Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Del 3 d’abril a l’1 de juliol de 2024 té lloc la campanya de la Renda 2023. Durant aquest període, l’Església convida tots els contribuents a marcar la casella destinada a l’Església catòlica i també la d’altres finalitats socials, ja que amb aquest petit, però alhora, gran gest, es contribueix en el desenvolupament de les accions pastorals, socials i assistencials de l’Església.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar de marcar la ‘X’ a favor de l’Església a la declaració de la Renda, així com de fer nostra la súplica de Pere “Senyor, salva’ns”, d’escoltar, de la missa pasqual a la presó, de la gosadia d’estimar, de rebre el baptisme, de la Trobada Infantil Diocesana i de cuidar els sacerdots i promoure les vocacions.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, recorda que “en els evangelis es descriu com Jesús recorria els pobles i ciutats, acompanyat dels apòstols i també d’un nombre indeterminat de deixebles que el seguien, l’escoltaven i que, per això, van ser testimonis excepcionals de les seves paraules, dels miracles i de la seva vida” i que “entre aquests deixebles hi havia també dones i algunes d’elles, diu l’evangeli de sant Lluc, el mantenien amb els seus béns”, perquè “és evident que el Regne de Déu, en aquest món, necessita dels béns materials per al seu manteniment i creixement”. Recorda que “fa pocs dies s’ha iniciat el període per fer la Declaració de la Renda de les persones físiques de l’any 2023”, on “hi ha la possibilitat de marcar una casella tant a favor de l’Església Catòlica com d’altres finalitats socials”. Expressa que imagina que “Jesús devia agrair els ajuts rebuts d’aquelles dones i dels deixebles” i que “també voldria jo ara agrair de cor a totes les persones que heu marcat o marcareu ambdues caselles destinant una part de la vostra aportació a fer que la nostra Església sigui més viva, i la nostra societat més justa, més fraterna, més solidària, una societat en la que ens puguem identificar com a membres la gran família dels fills de Déu que s’ajuden els uns als altres” i “tot això gràcies a un petit gest, el de marcar dues caselles”. Finalment, recorda que “en conjunt, es tracta d’una ajuda material que suposa una tercera part del pressupost anual de la diòcesi”, un “pressupost que es dedica a portar a terme la missió de l’Església en la nostra societat”, i agraeix “a tots els que ho feu possible amb el vostre testimoni i el vostre gest”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, recorda que “com cada any, a partir d’aquest mes, els ciutadans amb una determinada renda estan obligats per llei a presentar davant la Hisenda Pública la seva situació econòmica, generada durant l’any anterior, amb la finalitat de contribuir a mantenir els serveis que l’Estat s’ha compromès a sufragar”. Expressa que “a l’imprès que cada contribuent ha de formalitzar hi ha unes caselles per marcar amb una “X” la institució a la qual prefereix dedicar un petit percentatge dels seus impostos (0,7 %) per finançar les seves activitats”, que “entre les caselles n’hi ha una de reservada a l’Església catòlica i n’hi ha una altra on posa “fins socials”” i que “no són exclusives, i es poden marcar ambdues”. Demana que “com més gent millor, opti per la casella de l’Església” “perquè és un mecanisme fonamental de finançament de les nostres obres i activitats”. Informa que “de mitjana, cada contribuent aporta uns 35 euros que, multiplicats per més de vuit milions, s’aconsegueix una xifra important que es destina fonamentalment a la conservació del patrimoni, a les activitats enfocades a l’evangelització duta a terme per les diferents parròquies, a centres socials i mitjans de comunicació social”. Recorda que el passat mes de novembre les diòcesis de Catalunya van presentar una Memòria de les activitats pastorals i socials que es desenvolupen i que “es va distribuir pertot arreu un fullet que justificava tota la gamma d’accions que el Poble de Déu realitza en el seu interior i també al servei de tota la societat”. Finalment, agraeix la disposició de tots, afirma que “és una prova de la confiança que us mereix l’Església i els seus responsables” i que “és una actitud mantinguda pels catòlics i per altres persones que comprenen i admiren el servei prestat” i demana que recordem que l’Església necessita la nostra ajuda.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “en un temps de fragmentació dels coneixements, dispersió existencial, precarietat en les relacions personals i, a més, de coexistència amb fets absolutament desconcertants per a la pròpia vida de l’Església, tan sols una vida espiritual ferma ens pot salvar del naufragi”. Recorda que “la litúrgia del Divendres Sant fa servir la imatge del naufragi per a indicar el valor redemptor de la creu de Jesús” i que “sense l’Evangeli ens enfonsaríem i, com Pere, hauríem d’exclamar: «Senyor, salva’m!» (Mt 14,30)”. Expressa que “sense la mà estesa i forta de Jesús, Pere i, amb ell, qualsevol deixeble, seria víctima de la força que estira cap a la pitjor de les morts, l’espiritual” i que “l’Evangeli de Jesús, viscut interiorment i compartit sense pors, preserva del naufragi espiritual”. Afirma que “el pas previ al desastre és la indiferència que aigualeix la vida de pregària i la vivència de la fe”, recorda que “en la primera carta de Joan es diu que «hi ha un pecat que porta a la mort» (5,16)” i considera que “aquest pecat és, avui, la indiferència progressiva, el refredament que et fa tornar superficial i buit i facilita que la força del mal et posseeixi de manera especial”. Manifesta que “el papa Francesc afirma que davant les dificultats cal romandre «ferms al voltant de Déu, que estima i que sosté»”, que “«des d’aquesta fermesa interior és possible aguantar, suportar les contrarietats, els vaivens de la vida, i també les agressions dels altres, les seves infidelitats i els seus defectes.»” i que afegeix: “«A partir d’aquesta solidesa interior, el testimoniatge de santedat, en el nostre món accelerat, voluble i agressiu, està fet de paciència i constància en el bé» (Gaudete et exsultate, 112)”. Finalment, demana que “aquesta sigui la nostra actitud, tot fent nostra la súplica de Pere: «Senyor, salva’ns!»”.
El cardenal Joan Josep Omella proposa que “meditem un text preciós de l’Evangeli de Lluc”, “l’episodi dels deixebles d’Emmaús (Lc 24,13-48)”. Vol destacar “un aspecte molt important d’aquest episodi: Jesús camina amb els deixebles i els escolta”. Expressa que “escoltar implica estar atent als nostres germans i regalar-los una part del nostre temps” i que “escoltar també és una forma d’estimar”. Afirma que “Déu vol tenir amb nosaltres una relació d’amistat”, que “tota la Sagrada Escriptura ens presenta Déu com aquell que dialoga amb el seu poble i espera que li respongui amb amor”, que “Déu desitja reparar la comunió amb Ell, trencada pel pecat” i que “Déu ens estima tant que ens dirigeix la seva Paraula i també s’inclina per escoltar-nos”. Recorda que “el papa Francesc, en el seu missatge per a la 56a Jornada Mundial de les Comunicacions, proposava a tota l’Església que organitzés una «pastoral de l’oïda»” i considera que “en aquesta pastoral de l’escolta és necessari estar disposats i ser ràpids per escoltar, però ser lents per parlar”. Manifesta que “Jesús sempre camina al nostre costat”, que “Ell està sempre disposat a escoltar-nos sense fer-nos cap retret, especialment en els moments en què hem perdut la il·lusió o ens adonem que ens hem enfonsat en el pecat” i que “Ell ens ajuda a emprendre de nou el nostre viatge i a portar el missatge de l’Evangeli fins als confins de la terra”. Finalment, expressa que “en aquest temps de Pasqua, li diem a Déu: ¡vine a caminar amb nosaltres, Senyor!”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que ja fa uns anys a la missa de cloenda d’un Seminari tingut a Roma sobre pastoral penitenciària d’arreu del món, un pres de la presó romana de Regina Coeli va cantar l’Avemaria i obsequiava així “la Verge Maria, dins la missa, amb el cant més autèntic que jo hagi sentit mai”. Recorda que “l’eucaristia aquell dia es manifestava allí, dintre la presó, com el gran testament de Crist Salvador que ens vol a tots germans, que suprimeix les diferències i ens fa tastar el que serà definitivament el banquet del Regne de Déu”, “quan ja no hi haurà diferències i tot haurà estat perdonat i redimit”. Expressa que “dintre la presó hi ha germans cristians, altres no cristians, molts indiferents” però que “tots són germans nostres”. Afirma que “de l’Eucaristia en neix el perdó, la germanor, i una força que enderroca els murs de les separacions humanes i ens fa anar a l’essencial, que és l’amor de Déu revelat i entregat en el Crist”. Manifesta que “l’Eucaristia que anem celebrant durant aquests cinquanta dies de la Pasqua, ha de ser sempre un cant de joia vibrant, com aquella Avemaria; un crit, una pregària viva, que ens uneixi a Crist i que ho transformi tot”. Demana que a cada eucaristia ens recordem “dels qui pateixen, els qui esperen alliberament i dignitat reconeguda, dels pobres, dels qui necessiten la nostra solidaritat”. Finalment, diu que “només podem celebrar de veritat l’Eucaristia, si estem disposats a treballar per la fraternitat entre els homes i dones del món, si ens comprometem a servir com Jesucrist i a canviar tota injustícia amb la força de l’amor”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “creure en el Ressuscitat, assumir el risc de creure havent vist signes de la Resurrecció, és com entrar en una altra dimensió de la vida» “o millor, és continuar la mateixa existència que portàvem abans, però viscuda d’una altra manera”. Expressa que “el Ressuscitat no va construir un món paral·lel, diferent, perquè hi visquessin els qui cregueren en Ell, sinó que va voler presentar-se en la vida quotidiana dels seus deixebles, mostrant-los que era viu: un menjar, un camí, una reunió…” i que “per això, un dels llocs on hem de descobrir i realitzar signes de la Resurrecció és en la vida ordinària”. Manifesta que “descobrim el primer signe de la Resurrecció, és a dir, de la Resurrecció de Crist en nosaltres, en el coratge de creure, en el risc de creure amb totes les conseqüències”, però que “quasi simultàniament, aquesta fe desvetlla en nosaltres l’amor, la gran gosadia d’estimar. Recorda que “si no hi ha entre nosaltres veritable amor, si avui diem amb raó que l’autèntic amor és un bé tan desitjat com escàs, és perquè hi ha una por real d’estimar de veritat” i que “quan hom és cridat a estimar i s’intueix que l’amor és quelcom més que gaudir de la presència de l’altre, rebre d’ell afecte i ajuda, sinó que consisteix a servir i fer que l’altre visqui, llavors es desperten totes les pors”, “les pors de perdre alguna cosa d’un mateix, por al fracàs, al possible sofriment”. Finalment, diu que “per al cristià, estimar és una prolongació de la resurrecció, és una victòria continuada sobre la mort”, que “tot el que no sigui donar la vida pels germans és un succedani de l’amor”, que “l’antídot de la por és l’amor” i que “per això Jesucrist va ressuscitar”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, reconeix que “ja fa temps que paulatinament han anat disminuint els baptismes” i que “es pot, certament, no batejar els infants per manca de fe o per seguir el corrent social”, però que “no podem tancar el cor de les persones a la recerca de sentit de la seva existència”. Recorda que “Déu és viu” i que “la set de veritat, de bellesa, d’amor roman sempre en el cor de tothom”. Expressa que “moltes persones que no han estat batejades i altres, que si bé batejades no han rebut la iniciació a la vida cristiana, senten en el seu cor la crida a cercar quelcom més que el que la societat ofereix” i que “en concret, són tocades per Crist, desitjant-lo conèixer de debò i participar de la seva vida”. Afirma que “encara no són molts entre nosaltres els qui experimenten aquesta espurna de trobament amb Déu”, però que “si mirem arreu del món, veurem com va creixent el nombre d’adults que truquen a la porta de l’Església amb aquesta pregunta: «Vull rebre el baptisme, què haig de fer?»”. Considera que “l’acolliment eclesial ha de ser fraternal i facilitador del camí que comença amb l’expressió d’aquest desig d’esdevenir cristià” i que “per a fer aquest camí és de cabdal importància oferir un itinerari correcte que dugui aquestes persones als sagraments de la iniciació cristiana: baptisme, confirmació i Eucaristia”. Explica que “n’és tant, d’important, que a la nostra diòcesi tenim el servei del catecumenat, el qual té la missió d’acompanyar els qui desitgen ser cristians” i que “és un procés de temps llarg i intens en què el catecumen ha d’avançar en el coneixement de la fe cristiana, amb el que aquesta implica de vida, de celebració i de pregària”. Finalment, diu que “la llibertat del qui desitja ser cristià s’ha d’harmonitzar amb la de l’Església per a discernir si aquest ha fet correctament el camí que el duu al baptisme” i que “no podem oblidar que el gran repte de l’Església del segle XXI és la iniciació cristiana”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, comunica que diumenge tercer de Pasqua participarà, per primer cop, en la Trobada Infantil Diocesana, “la Trobada del MID (Moviment Infantil Diocesà), fruit del Sínode Diocesà i que al llarg de quasi quaranta anys ha convocat els xiquets i xiquetes de la nostra diòcesi per tal de trobar-se ells, els catequistes i les seves famílies i donar gràcies al Senyor pel regal de poder-lo conèixer i estimar”. Expressa que “en aquesta trobada sou convocats d’una manera especial els xiquets i xiquetes que per primera vegada rebreu el gran regal de l’Eucaristia en els mesos vinents”. Recorda que “precisament el papa Francesc també ha convocat la Primera Jornada Mundial dels Infants que es portarà a terme a Roma a finals del mes de maig”, una iniciativa en la qual “ens recorda la importància dels nens en la societat i com no, també en l’església” i “subratlla la importància d’estar sempre units, entre nosaltres i amb Jesús”. Afirma que “aquest vol ser també l’objectiu de la Trobada del MID: que tots aquells que al llarg de la setmana participen de les catequesis de les parròquies, juntament amb aquells qui us acompanyen en el camí de la fe, la família, els catequistes i mossens, puguem celebrar que estem units en el Senyor que cada diumenge ens anima a participar de l’Eucaristia”. Informa que “el lema que ens convoca aquest any a la Trobada Infantil Diocesana, és el de «Benaurats!»”. Finalment, diu que “aquest diumenge, a la nostra església diocesana, viurem una bonica sinodalitat, «caminant junts», des dels més petits, fins als més grans; des dels xiquets que venen per primer cop a la catequesi, fins als catequistes, familiars, i mossens juntament amb el seu bisbe; tots i totes vivint junts la joia de ser cristians, continuant fent camí, sentint-nos BENAURATS perquè el Senyor és el qui veritablement ens pot donar la veritable alegria”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, recorda que “estem tractant el problema de la manca de mossens a la nostra diòcesi” i explica que “davant d’aquesta situació dramàtica hi ha dues coses ben concretes que podem fer: cuidar els capellans que tenim i promoure les vocacions al sacerdoci”. Expressa que “el primer és cuidar els sacerdots, valorant la seva feina i acompanyant-los en la seva missió” i que “el descrèdit social que tenen avui els sacerdots i les dificultats de la seva missió, reclama de la comunitat que apreciï el seu ministeri i la seva vida lliurada com un gran do de Déu, i els presti tot el suport tant espiritual com humà”. Afirma que “la segona cosa que podem fer és promoure les vocacions al sacerdoci”, que “tots els cristians i les parròquies de la diòcesi ens hem de comprometre seriosament a impulsar les vocacions” i que “per això és imprescindible la pregària de tota la comunitat, perquè únicament l’Amo dels sembrats és qui ens envia els seus segadors”. Manifesta que “hem d’estar atents a qualsevol signe de vocació per part d’un nen o un jove, per tenir cura de la seva educació en la fe i, en el moment oportú, fer-li la proposta vocacional”. Constata que a les respostes al Treball Pastoral ha trobat peticions com les següents: “que hi hagi més mossens per ajudar”; “ que hi hagi més mossens joves”… Expressa que ell també ho desitja, però que “sobretot vull que sigueu molt conscients que no és una qüestió que correspongui resoldre només al bisbe, sinó que ens incumbeix a tots”. Finalment, agraeix als diocesans els suggeriments que ha rebut i els convida a “seguir pensant entre tots com podem fer front a la manca de capellans”.
