Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper diumenge 10 de març, l’Església celebra el IV diumenge de Quaresma, anomenat també Laetare, primera paraula del cant d’entrada en llatí, que en català s’ha traduït per ‘Alegreu-vos!’. Es tracta d’un dia de joia perquè la Pasqua ja és a prop i el camí quaresmal està arribant a la seva fi.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del diumenge Laetare, així com del Dia del Seminari, de la confessió sacramental, de la Quaresma, camí de reconciliació, del perdó, la temptació i el Mal, d’aturar-se en pregària, de cuidar el patrimoni de tots, de la formació per a l’evangelització i de la salutació a l’Església de Girona.
El cardenal Joan Josep Omella diu que “aquest diumenge, en plena Quaresma, està revestit de certa alegria”: “els preveres i diaques poden fer servir vestits litúrgics de color rosa, un color intermedi entre el morat de la Quaresma i el blanc de la Pasqua” i “aquest diumenge també es pot adornar l’altar amb flors”. Comparteix “dos motius pels quals ens podem alegrar aquest dia: el primer és que “avui l’Església ens recorda que s’acosta la Pasqua” i “falten poques setmanes perquè celebrem la passió i resurrecció de Crist” i “el segon motiu el podem descobrir si llegim i meditem les lectures de l’Eucaristia d’avui”. Explica que “la primera lectura ens recorda que Déu estima el seu poble malgrat les seves infidelitats”, que “en la segona, l’apòstol Pau ens diu que, malgrat els nostres pecats, Déu ens ha tornat a donar la vida, ens ha fet ressuscitar amb Crist” i que “en el passatge de l’Evangeli d’avui, podem llegir que Déu ens estima tant que ha donat el seu Fill únic per salvar-nos”. Expressa que “Déu mai no es cansa de nosaltres, sempre ens espera amb els braços oberts” i que “el seu amor perdona, transforma els nostres cors i ens torna l’esperança”. Considera que Diumenge Laetare “també és un bon dia per recordar que fa només uns mesos celebràvem el desè aniversari de l’exhortació apostòlica del papa Francesc Evangelii gaudium”, document en el qual “el Papa ens demana que siguem apòstols alegres”. Finalment, diu que “l’alegria és l’ADN dels deixebles de Crist” i prega que “demanem a Déu que, en aquest temps de Quaresma, ens ajudi a acollir el seu amor infinit amb el cor alegre”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que tradicionalment el IV diumenge de Quaresma “és conegut per l’inici de l’introitus de la Missa, és a dir, el cant d’entrada: Laetare” i que “és un diumenge que ens recorda un element molt important: la Quaresma i, en general, tota la vida cristiana no és tristesa sinó alegria”. Es pregunta si “és possible l’alegria enmig de tants problemes i patiments com trobem a la vida” i expressa que “fàcilment podem confondre alegria amb felicitat”, que “la felicitat és un estat de l’ànim plenament satisfet” i que “l’alegria és un sentiment més profund, que neix generalment d’una viva satisfacció d’ànima”. Ens convida a preguntar-nos “on trobem aquesta alegria” i “on la busquem”. Afirma que “la veritable alegria és un fruit de l’Esperit Sant (cf. Ga 5,22) i sempre va lligada a la caritat” i que “l’alegria vindrà més de com jo estimo i em deixo estimar que no pas de condicionants externs”. Relata “aquella anècdota de Sant Francesc d’Assís parlant amb el germà Lleó i com li explicava què era la veritable alegria” i expressa que “sant Francesc ens ensenya que si la creu de la vida la veiem com una ocasió on practicar la paciència —és a dir, una oportunitat on estimar el germà—, i adonar-nos que també és un moment on podem unir-nos a Crist en la seva entrega a la Creu, estarem responent a la nostra vocació més profunda”. Considera que “si vivim així la creu de cada dia, el món ens preguntarà per la causa de la nostra alegria, malgrat veure’ns a vegades tristos i plorant… perquè ho viurem amb la serenor d’estar responent a la crida a estimar”. Finalment, demana que “aquesta Quaresma ens ajudi a experimentar-ho així i a evangelitzar els nostres familiars, amics i coneguts des del nostre viure amb paciència i alegria”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda “una trobada de no fa gaire amb els responsables d’una parròquia” en la qual “el mossèn havia estat absent un temps a causa d’una malaltia”. Explica que “comentant aquest temps, un dels catequistes presents digué: «El fet d’estar sense mossèn ens va ajudar a créixer en la corresponsabilitat»” i que «hem de reconèixer que mai com en aquest mig any vam adonar-nos de la missió pròpia, específica i insubstituïble del mossèn en una comunitat.»: «La d’acompanyant i conductor del camí de la fe i la de possibilitar-nos l’experiència de la presència del Senyor, d’una manera especial en l’eucaristia i en el sagrament del perdó.». Expressa que “el ministeri apostòlic és indispensable en l’Església per voler de Jesucrist mateix” i que “aquest ministeri no surt per generació espontània”, sinó que “cal la crida que, com una llavor, Déu sembra en el cor del batejat”, així com “un clima de fe perquè aquesta llavor maduri”. Considera que “la sembrada està feta”, però que “hem de reconèixer que el clima de l’entorn no acostuma a ajudar”. En la proximitat del Dia del Seminari que celebrarem diumenge vinent, a les vigílies de sant Josep, insisteix en “l’estima del silenci interior”. Comunica que el lema d’enguany és «Pare, envieu-nos pastors», “una pregària que tots, com a Església, adrecem a Déu”. Finalment, fa una crida, “en primer lloc, a les comunitats cristianes de l’arxidiòcesi, perquè redoblin la seva pregària, prenent com a pròpies les paraules de Jesús: «Pregueu, […] a l’amo dels sembrats que enviï segadors als seus sembrats» (Lc 10,2)” i, en segon lloc, s’adreça als “joves cristians perquè des del silenci en el seu seguiment de Jesucrist, es preguntin sense por si el Mestre els crida pel camí del sacerdoci i tinguin generositat i valentia per dir amb decisió: «Soc aquí.»”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda que estem “en plena Quaresma, ja propera la Pasqua” i pregunta “com la volem celebrar”, si “amb roba estripada, amb la brutícia i la pols que se’ns han encastat a l’ànima, o preferirem canviar, demanar el perdó a Déu i a l’Església, i renovats per la gràcia de la reconciliació, celebrarem la Pasqua amb novetat de vida”. Ens convida a confessar-nos dels pecats, a “celebrar joiosament una trobada personal i dialogant, de confessió sacramental amb el sacerdot, per a rebre la salvació de Jesucrist, el consell concret i l’esperança de forma molt humana, com Jesús ho concedia als qui se li acostaven sense por ni vergonya, desitjosos d’ajuda per a canviar”. Afirma que “l’Església, que és Mare i Mestra, que ens estima molt i sap el valor del perdó de Déu i de la pau que aquesta reconciliació ens pot donar, ens mana que ens confessem, almenys un cop a l’any” i que “els sacerdots estem disponibles a dispensar el perdó que ve de Déu”. Recorda que l’arquebisbe-teòleg Bruno Forte diu que “el pecat és «com un amor replegat en si mateix, que nega Déu; és la ingratitud del qui respon a l’amor amb la indiferència i el rebuig, però sobretot és un mal real, que crea un desordre»”. Demana que “no dubtem a subratllar la gran tragèdia que és el pecat i també com la pèrdua del sentit de pecat debilita el nostre cor davant del mal”. Considera que “cal una reacció que ens sotraguegi i ens canviï”, que cal que “hi hagi veritat i llum dins nostre”. Manifesta que “demanar el perdó amb humilitat i convicció, rebre’l amb gratitud i donar-lo amb generositat als qui ens hagin ofès, és font d’una pau i d’una alegria que no tenen preu”. Finalment, diu que “Déu s’ha fet home i ens vol oferir el seu perdó a la manera més humana i concreta possible, “tocant” les nostres ferides, com féu amb el leprós” i demana que ens deixem “trobar per la misericòrdia divina”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, recorda que “hem esmentat l’alegria serena que hom sent quan viu sabent-se reconciliat amb Déu”, que “hi ha pocs goigs més intensos que sentir-se estimat, sobretot estimat gratuïtament, sense condicions” i que “és una experiència que suscita, desperta i contagia amor”. Recorda també que diumenge passat parlava que “de vegades no “suportem” Déu” i ara diu que “a voltes no suportem el proïsme”, “aquest “altre” diferent de mi, la manera de ser del qual, la seva mentalitat, els seus defectes, les seves manies (i pecats) em resulten insofribles” i que “llavors, un busca “refugi”, sigui en la soledat d’un mateix, sigui en la intimitat d’una minoria afí”. Considera que “el problema sorgeix quan aquesta classificació inclou un judici “als altres”, com si cadascú s’assegués a l’estrada del jutge, i el món i els altres anessin passant per davant i un mateix dictaminés qui té dret a existir i qui no”. Manifesta que “el creient, en això com en molts altres aspectes de la vida, és un inconformista, de vegades un profeta” perquè “no podem renunciar al somni de la humanitat reconciliada”. Expressa que “més que una exigència cap als altres, aquest somni és una crida, una vocació, que interpel·la la nostra consciència”, que “Jesús, quan parla de la reconciliació amb el germà contempla les dues possibilitats: que ell tingui alguna cosa contra nosaltres o que nosaltres hàgim estat ofesos per ell” i que “en tots dos casos som cridats a la reconciliació”. Finalment, diu que “la Quaresma és el moment apropiat per a pensar en aquell que està lluny, enemistat amb mi tant de temps, en aquell que em resulta una càrrega dura en la convivència, en aquell carregat de manies, deficiències i, potser, pecats…”, que “demanar perdó no és humiliant i oferir-lo no és prepotent” i que “en ambdós casos és camí d’humilitat quaresmal”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “en el parenostre demanem a Déu, a més del pa, el perdó dels nostres pecats” i que “la nostra condició de pecadors i el perill de la infidelitat ens fan no solament demanar-li perdó, sinó també que ens guardi de caure en la temptació”. Reconeix que “el concepte de pecat no és gaire present en la nostra cultura” i que “la realitat autèntica del pecat solament es pot capir des de l’amor de Déu”, ja que “en la mesura en què aquest desapareix de l’horitzó de la consciència humana, també s’esvaeix el concepte de pecat” i “únicament l’amor diví pot donar a entendre la gravetat del pecat com una ofensa al Creador”. Recorda que en el salm 129 llegim “és molt vostre perdonar” i que “amb Jesús tenim la certesa de l’amor misericordiós de Déu a favor nostre”. Considera que “no hi ha res que no pugui ser perdonat pel Senyor, si en nosaltres hi ha un penediment sincer i si, com diem en el parenostre, volem perdonar de cor aquells que ens han ofès”, així com que “no té cap sentit demanar la clemència de Déu si ens tanquem al perdó dels germans”. Afirma que “la certesa que el Pare és ric en misericòrdia ens dona la gosadia de demanar-li, seguint el precepte de Jesús: «No permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal.»”. Manifesta que “la temptació no serà estalviada a cap deixeble de Crist”, que “tan sols es promet la victòria sobre el pecat a qui confia en la gràcia divina” i que “la petició final, però, sí que demana ser alliberats del mal”. Finalment, diu que “es refereix a tot mal, certament, però, de fet, a l’únic Mal (amb majúscula), que és el pecat d’apostasia: negar Déu i el seu amor a favor nostre”.
El bisbe de Tortosa, Sergi Gordo, recorda que en el seu missatge per a la Quaresma d’aquest any 2024, el papa Francesc ens convida a aturar-nos en pregària, per acollir la Paraula de Déu, i aturar-nos com el samarità, davant el germà ferit. Reconeix que “anem massa accelerats, a voltes sense respir” i demana que ens aturem en pregària, “però no pas allunyant-nos dels fets de la nostra vida quotidiana, cercant-ne una evasió, volent oblidar-nos de tot i de tothom”. Expressa que “si la nostra pregària és pregària cristiana, a imatge de Jesús que pregava sempre i en tota ocasió, aleshores experimentarem que la pregària «no pot fugir de la història ni dissociar-se de la vida»”. Afirma que “el que és cabdal no és tant enraonar més o menys adequadament, analitzar textos amb enginy, trobar consideracions originals, sinó més aviat deixar-nos prendre per Crist i, com la Mare de Déu, viure amb confiança i disponibilitat plena al Senyor”. Considera que “és davant d’Ell que preguem i no pas simplement pensem, analitzem, revisem o sentim de manera impersonal o introspectiva” i que pregar implica “obrir-nos al Senyor, progressant cada cop més en relació personal amb Ell, d’amic a Amic, comptant sempre amb la seva gràcia, el seu auxili, el seu ajut, el seu amor misericordiós”. Finalment, ens convida a aturar-nos en pregària, “sense màscares ni disfresses, des del cor, amb actitud de pobre, de pidolaire, perquè Déu es comunica als senzills, als qui no van inflats per la vida, als qui reconeixen les pròpies fragilitats, contradiccions i febleses, el propi pecat” i ens convida a aturar-nos en pregària també “amb la plena confiança de sentir que el Senyor ens estima tal com som i ens somnia millor del que som”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que “el patrimoni immoble que tenim a les nostres diòcesis té una importància cabdal” i que “tots n’hem de tenir cura, de manera especial els responsables diocesans”. Vol “alçar la veu per tots aquells que van construir i cuiden el patrimoni perquè a vegades ens oblidem d’agrair la seva feina i és tota la comunitat cristiana la més interessada a mantenir amb cura el seu patrimoni i és des d’on surten les ajudes anònimes per a tal finalitat”. Reconeix que “comptem, alhora, amb l’interès de les autoritats i dels recursos econòmics de les diverses administracions públiques” i recorda que “no hi ha res de més públic que un temple que està obert a tots aquells qui el vulguin utilitzar per a una celebració religiosa o per al gaudi de la seva singular bellesa, com passa en totes les nostres poblacions on el temple és l’edifici més representatiu i estimat pels seus habitants”. Elogia “tots els que es preocupen positivament d’aquesta finalitat” i els agraeix “la seva tasca que beneficia tothom i que resulta a vegades poc reconeguda i valorada per la gran majoria de la societat, segurament per oblit o per ignorància”. Finalment, parla de “Catalonia Sacra, un projecte conjunt de les deu diòcesis creat el 2012 amb la voluntat de dinamitzar el patrimoni cultural de l’Església” i recorda que “fa pocs dies, el 28 de febrer, es va presentar l’Agenda d’activitats de l’any 2024 en un solemne acte al CaixaForum Macaya de Barcelona”, presentació que “va comptar amb una gran assistència de professionals i interessats, com també amb els responsables diocesans i els seus equips de treball” i “el cardenal José Tolentino Mendoça, prefecte del Dicasteri per a la Cultura i l’Educació”, “un eminent intel·lectual portuguès que ha reflexionat molt sobre la cultura i l’evangelització, que ha ocupat càrrecs de responsabilitat en diversos organismes vaticans i que té una gran obra escrita, admirada per tota mena d’intel·lectuals i pensadors”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “si volem créixer com a Església que proclama l’Evangeli, caldrà que cuidem molt la formació de tots: per descomptat, dels laics, però també dels sacerdots i dels membres de vida consagrada”. Expressa que “la formació és una exigència de la nostra pròpia fe, perquè és important que coneguem allò que creiem” i que “és important que la nostra fe no es tanqui en ella mateixa, sinó que es mantingui oberta al diàleg amb altres àmbits del saber humà com ara la filosofia, les ciències o la tècnica”. Considera que “quan l’ambient que es respira no és favorable a aquesta fe, és més necessària que mai la formació” i que “quan manca formació, apareixen els subjectivismes, l’amenaça del relativisme i la manca de criteris ferms, que es manifesta en la tendència a seguir la darrera moda o a ser assimilats per la manera de pensar vigent a les societats postmodernes”. Informa que “al Sínode es va subratllar que la formació és necessària perquè fem fructificar els dons que vam rebre en el nostre baptisme i els posem al servei de tothom” i que “es va dir també que la finalitat de la formació és permetre que cada membre del poble de Déu visqui plenament la seva vocació baptismal i capacitar-lo perquè pugui participar activament en la missió de l’Església, segons els propis carismes i la pròpia vocació (cf. Síntesi , 14, a i f)”. Finalment, diu que “serà important que cerquem entre tots la millor manera de facilitar aquesta formació, impulsant escoles diocesanes i altres instruments per a la formació”, però que “sobretot és important que tots ens comprometem a participar en aquesta formació”, ja que “ens hi juguem molt”.
El bisbe electe de Girona, Octavi Vilà, saluda tots els qui formen el poble sant de Déu organitzat al voltant dels tretze arxiprestats i les seves parròquies de la diòcesi de Girona. Diu que va a Girona disposat a fer front al present amb coratge i treballar envers el futur amb esperança juntament amb tots i cadascun dels diocesans, “perquè tant sols caminant tots junts podrem avançar seguint la crida que Crist ens ha fet a cadascun”; diu també que va a Girona per viure amb ells “la nostra fe, la fe que compartim, la que ens fa dir a Déu Pare i ens fa germans en Jesucrist”. Reconeix que “són moltes les dificultats a les que s’enfronta l’Església avui, i per tant també l’Església de Girona”, però que “hem de viure la nostra fe com un vertader regal que Déu ens ha fet, un regal que ens ha de moure a viure-la de manera coherent, defugint i evitant qualsevol escàndol que tant de mal fa a la nostra societat i sobretot a la mateixa Església”. Afirma que va a Girona per compartir amb els diocesans l’esperança, per practicar amb ells la caritat i “per servir la vostra Església, que ara és ja també la meva”, conscient de les seves febleses tant físiques com morals, convençut que “si no caminem tots junts res no podrem assolir”. Reconeix que “em cal la vostra pregària, el vostre consell i el vostre ajut per a conèixer més de prop què vol Déu de nosaltres i què vol que aportem com a Església de Girona al conjunt de l’Església i al món que ens envolta”. Finalment, diu que “els qui integrem l’Església de Girona, vivint amb profunditat la nostra fe, voldríem ser missatgers d’esperança i testimonis de caritat” i demana que “sant Feliu i el bisbe sant Narcís ens hi ajudin i amb ells la nostra Mare Maria sota tantes advocacions venerada” i demana també que “no us oblideu de pregar per mi com jo ho faig ja per vosaltres”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
