Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del pelegrinatge a Lourdes, de ser devots del Sagrat Cor de Jesús, de la mort, d’un estiu enriquidor per a tots, de l’espiritualitat de l’Aliança, del conflicte, del temps d’exàmens i d’anunciar l’amor de Déu.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “el pelegrinatge a Lurdes de França amb malalts ja és una tradició a la nostra diòcesi” i que “fa més de cinquanta anys que de manera ininterrompuda —exceptuant el temps de la pandèmia del Covid-19— persones amb malalts de les nostres parròquies pelegrinen amb l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lurdes”. Afirma que “molta gent de la nostra diòcesi, al llarg dels anys, tant amb el pelegrinatge diocesà, com amb les parròquies, o bé personalment o familiarment, han sentit la crida a anar en aquest lloc sant” i pensa que “la gran majoria, no han restat pas decebuts pel que allí han pogut experimentar”. Considera que “en l’Europa molt laïcitzada hi ha uns oasis d’experiència profundament cristiana; un d’aquests, el santuari de Nostra Senyora de Lurdes”. Manifesta que “els responsables del funcionament d’aquest santuari sempre han maldat per tal que tot estigui al servei dels pelegrins, posant especial atenció en els malalts i les persones amb discapacitats diverses” i que “la relació mútua entre els malalts i els qui els serveixen és una de les grans experiències que arriben al cor d’ambdues parts”. Remarca “la generositat en el servei de tants voluntaris que, any rere any, fan present la seva dedicació, amb esforç però amb la joia constant de la donació desinteressada” i alhora subratlla “el trobament amb Jesús per mitjà de Maria”. Finalment, diu que “a Lurdes, si hom es deixa portar per la Mare de Déu i no es tanca al que va brollant del seu cor, podrà experimentar el goig, la pau i la salvació que solament Jesucrist pot donar”.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que la festa del Sagrat Cor de Jesús, l’amor misericordiós del Senyor per tota la humanitat, que se celebra enguany divendres 16 de juny, “és una “devoció” molt arrelada a les nostres parròquies i en les nostres vides, que s’estén a tot el mes de juny, mes del Sagrat Cor, i a tota l’espiritualitat al llarg de l’any, ja que és una devoció major, essencial per a viure la fe cristiana”. Expressa que “significa l’amor misericordiós i sacrificat de Jesús per tota la humanitat, que vol ser acollit i donar fruit en nosaltres”. Considera que “hem d’estimar aquesta devoció de l’Església pel Sagrat Cor de Jesús” i explica que ell hi va aprofundir més quan va ser Rector de la Parròquia del Sagrat Cor al Poblenou de Barcelona (1981-1987), i que en ser bisbe el 1993, la va posar en el seu escut episcopal. Demana que “siguem devots del Sagrat Cor de Jesús perquè es prolongui en nosaltres la vida nova de la Pasqua, i ens ajudi a consagrar-nos del tot a l’amor de Crist, alliberant-nos d’imatges falses o deformades de Déu”. Finalment, reprodueix la seva Oració al Sagrat Cor de Jesús, una pregària que va redactar essent rector al Poblenou, el 1985, que “pot ajudar-nos a ser devots del Cor de Crist sempre i especialment durant el mes de juny, tradicionalment dedicat a estimar-lo i donar-li culte”, una oració en la qual demana al Senyor Jesucrist que miri compassiu la nostra feblesa, i en tingui pietat; que ens alliberi del pecat i del mal, i ens condueixi a l’autèntica pau que es troba per la conversió i l’acolliment de la seva Paraula; que no ens deixi mai de la seva mà poderosa, i ens sostingui bondadós en tots els nostres camins, i que faci que tots puguem trobar en Ell l’Amic veritable i el Mestre bondadós i humil; i que en el seu Cor Sagrat hi aprenguem l’amor generós i sacrificat envers tothom.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, recorda que “l’Església té un sagrament adient a cada circumstància: el baptisme per a començar la vida, la penitència per a perdonar els pecats, el matrimoni per a beneir l’amor…, i per quan emmalaltim seriosament, la unció dels malalts i el viàtic”. Considera que “ara deixem morir la gent massa sola”, que “el món modern vol escamotejar-nos la mort” i que “tot això ens deshumanitza”. Afirma que “morir-se és complir un dels actes més importants de l’existència humana”, que “l’home ha de mirar la mort amb serenitat i no li podem prendre el dret de viure la seva mort” i que “la persona que mor no s’evapora: és un comiat, un viatge que cal preparar”. Expressa que “per als cristians és també un naixement, un infantament, un moment fort d’esperança”. Manifesta que “tenim dret a rebre la unció dels malalts al començament d’una malaltia important, i a rebre el viàtic, que és força per al viatge”, que “tenim dret que una mà amiga sostingui la nostra i, si és possible, que es creï un clima de companyia i de pregària serena i confiada entorn nostre” i que “tenim dret a no morir tots sols”. Reitera que només vol afirmar “el dret que tenim, també avui, de morir acompanyats dels sagraments de l’Església” i que “a la fe li correspon un tipus d’exèquies ben diferent dels honors funeraris civils i dels ritus pagans”. Destaca que “el centre de la litúrgia exequial no és la mort sinó la vida, una vida nova que comença per la força de la victòria de Jesús ressuscitat”. Finalment, diu que “els viatges es preparen, sobretot si són importants”, que “és normal que parents i amics ens acompanyin a l’estació o a l’aeroport” i que “quelcom semblant ha de passar quan es tracta de l’últim viatge, el que haurem de fer tots”.
El cardenal Joan Josep Omella diu que “la defensa de la família és un objectiu i una prioritat per a l’Església”, que “el benestar de les persones i de les famílies és un indicador del benestar de la societat” i que “ara que arriba l’estiu les famílies fan molts plans”. Expressa, però, que “malauradament, en aquesta estació no totes les famílies tenen les mateixes oportunitats”, ja que “moltes famílies vulnerables estan condemnades a sobreviure i no poden gaudir de l’estiu com voldrien”. Afirma que “molts nens i nenes no poden fer activitats educatives i de lleure fora de l’horari lectiu, perquè les seves famílies no poden pagar-les” i que “a l’estiu, la xarxa social que protegeix aquests infants durant el curs disminueix”. Manifesta que per això “un any més, la Fundació Pere Tarrés, entitat de l’Església Arxidiocesana de Barcelona, duu a terme la campanya «Cap infant sense colònies»”, una iniciativa que “vol garantir l’accés a les activitats de lleure a l’estiu a més de sis mil infants en situació de vulnerabilitat a través d’un programa de beques”. Considera que “cal aplaudir aquesta obra diocesana i la feina de moltes parròquies i institucions que treballen perquè l’estiu sigui un temps d’esbarjo i descans, però també un temps educatiu i obert a Déu sobretot, a través de les colònies, els campaments i els casals per als infants, adolescents i joves”. Destaca que “la iniciativa de la Fundació Pere Tarrés ofereix un estiu enriquidor des d’un punt de vista humà i espiritual”. Finalment, demana que “donem gràcies a aquesta entitat social de l’Església i a totes les persones que, amb el seu temps i amb la seva col·laboració econòmica, ajuden a fer possible aquest projecte” i també que “donem gràcies a tantes parròquies que fan possible que els infants, els adolescents i els joves tinguin uns dies de convivència, oci i aprenentatge, i així promoguin el benestar de les famílies.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que fa molts anys que va conèixer l’institut secular “Aliança de Jesús per Maria”, fundat pel sacerdot diocesà Antonio Amundarain Garmendia a la fi del segle XIX i que la col·laboració amb aquest institut el va ajudar a “aprofundir en l’espiritualitat de l’Aliança”. Expressa que “si bé la paraula “aliança” sembla que es referia, en primer lloc, al vincle que s’establia entre els membres que participaven del carisma, sens dubte aquesta manera de parlar no era aliena a la rica teologia i l’espiritualitat de l’Aliança en el sentit bíblic”, és a dir, “a l’Aliança que estableix Déu amb el seu Poble, a partir de la qual els membres d’aquest Poble se senten “aliats”, en comunió els uns amb els altres i són cridats a crear llaços d’aliança en el món”. Considera que “si alguna cosa necessita aquest món nostre, i també la nostra mateixa Església, és l’establiment d’autèntics lligams d’aliances”. Afirma que “el més cridaner avui és l’amenaça que detecten els analistes de la realitat social en el sentit del creixement de la polarització, les tensions i els enfrontaments grupals i ideològics”. Manifesta que la visió de Jesús sobre la multitud “neix de la seva compassió”: que “en primer lloc, detecta el mal que sofreix la gent. En segon lloc, dona a entendre que aquest mal consisteix sobretot en la dispersió i, en tercer lloc, sense negar la responsabilitat d’aquells que sofreixen, apunta que aquest patiment és pel fet que no tenen pastor”. Finalment, diu que “cada vegada que el poble sofreix dispersió és perquè ha perdut la crida a estar junts, ha oblidat l’origen d’aquesta crida o els instruments que la mantenen viva, com ara no tenir un sol pastor” i que “en efecte, ell, el pastor, neix de la gran Aliança que vincula el poble i el constitueix en unitat de germans per al Senyor: “Sereu el meu Poble” (Ex 19,6)”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, expressa que té a la ment a tots els infants i joves de la família diocesana que estan en època d’exàmens. Reconeix que “també els adults, sense passar el calvari dels exàmens, tenim períodes de reflexió per examinar el nostre interior, amb el passat i el present, i analitzar idees, actituds i comportaments” i que “tots estem subjectes a una avaluació”. Afirma que “les institucions necessiten projectes, realitzacions i valoracions” i que “aquest és l’objecte de la reflexió col·lectiva que ha realitzat la nostra diòcesi i ha posat de manifest en l’última Assemblea celebrada fa tres setmanes”. Diu que “alumnes, adults i institucions dediquen aquests dies amb més intensitat a avaluar tots els propòsits d’un determinat període de manera precisa i sense perdre l’esperança”, però que es vol centrar en els infants i joves i suggereix “uns breus consells per una pràctica saludable en les relacions familiars”. Ens convida a ser “comprensius amb els canvis d’humor que es produeixen per la pressió dels exàmens”, a tenir “molta paciència en el tracte amb ells”, a redoblar “les mostres d’afecte sense renunciar a l’exigència en l’acompliment de les seves obligacions i responsabilitats”, a possibilitar “temps de silenci i de reflexió”, a dedicar “com a pares més temps per estar en companyia seva escoltant i parlant dels seus plans, preocupacions o dificultats”, a col·laborar “en el treball escolar que tant els empresona en aquests moments”. Finalment, dona un últim consell per a tots els pares i les comunitats cristianes: “presenteu com a principal model d’actuació a Jesucrist, que cuida i cura, que comprèn i acompanya, que dona sentit de vida i felicitat amb les seves paraules i gestos”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que “des que existim els homes sobre la terra, des del principi, hem hagut d’aprendre a afrontar les dificultats i a gestionar els conflictes”. Expressa que “per experiència sabem que hi ha diversos tipus de conflictes a la vida” i que “uns són produïts per la naturalesa externa a nosaltres: desastres naturals, inundacions, grans incendis, accidents imprevistos” i “uns altres els que venen de la pròpia limitació de la nostra naturalesa i condició humana, com per exemple les malalties”. Afirma que “davant les dificultats i conflictes de la naturalesa, i en part gràcies a ells i a la capacitat humana de treure’n profit, d’exercitar la intel·ligència, els éssers humans hem anat avançant en el camp de la tècnica i la ciència, perfeccionant eines i tècniques, aprofundint en coneixements mèdics i científics de tot tipus”, però que malauradament “no hem fet el mateix pel que fa als enfrontaments entre persones i els conflictes derivats de les relacions humanes” i “les guerres no han parat ni un moment, ocasionant patiments físics i morals en la humanitat, entre els homes i dones germans nostres, i moltes vegades especialment en els més innocents, els més dèbils, els més vulnerables”. Considera que “Déu ens ha donat la llibertat per a fer el bé” però que “nosaltres preferim moltes vegades escollir el mal”. Manifesta que “el camí per solucionar el conflicte humà passa per mirar Déu, fixar-nos en com ell ha solucionat el conflicte que tenia amb les seves creatures” i expressa que “el camí passa per posar en pràctica la seva paraula, el seu missatge: “Aquest és el meu manament, que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat””. Finalment, demana que “comencem nosaltres a fer-ho realitat”, que “provem cada dia aquest programa de Jesús” i “assagem d’estimar allí on ens trobem amb dificultat amb un germà”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “els cristians tenim el deure i l’honor d’anunciar de manera incansable que Déu és amor” i que “es tracta de la millor notícia que podem comunicar als altres”. Considera que “molts contemporanis nostres s’han fet una falsa idea de Déu” i que “a vegades, quan neguen la seva existència, en realitat estan negant a aquest ídol que s’han imaginat”. Expressa que “avui són molts els nens i joves que han crescut sense sentir parlar de Déu” i que “també són molts els que s’han fet una idea deformada de qui és, perquè el veuen com un ser exigent”. Admet que “les perversions de la idea de Déu són moltes” i que li fa por que “avui, quan pronunciem la paraula “Déu”, no tots entenem el mateix” i afirma que “per això, és més necessari que mai donar testimoniatge del Déu que hem conegut gràcies a Jesucrist i parlar de la bellesa del seu amor”. Recorda que “Jesús ens ha revelat que Déu és un Pare misericordiós, que es desviu per trobar l’home perdut, que no oblida a cap dels seus fills i que ens estima sense merèixer-ho”, que “en la seva mort i resurrecció ha mostrat l’extrem d’aquest amor, revelant una vegada per sempre que Déu és amor” i que “així és Déu i així ho hem de transmetre als altres, per enderrocar tants ídols, tantes imatges falses que els homes ens construïm”. Manifesta que hem de ser pregoners de l’amor que Déu ens té, que “a cada persona li hem de repetir: “Déu t’estima”” i que “a cada persona li hem de recordar que és important per a Déu, perquè cada home i cada dona són una criatura seva”. Finalment, diu que “els qui hem experimentat aquest amor de Déu hem de comunicar-lo als altres” i que “no ens hem de cansar de cridar la bellesa, grandesa i profunditat d’aquest amor, perquè l’anunci de l’amor misericordiós i gratuït de Déu és el cor del kerigma”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
