Recull de les cartes dominicals dels bisbes de Catalunya
El proper diumenge 27 de novembre l’Església comença un nou any litúrgic amb l’inici del temps d’Advent, un temps d’esperança, de conversió i de preparació del Nadal, un període de quatre setmanes dedicat a mantenir i revitalitzar una bona disposició personal i comunitària davant de la vinguda del Nen-Déu que neix a la cova de Betlem.
Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar del temps d’Advent, així com de les traduccions, de sant Mateu, l’evangelista d’aquest nou any litúrgic, del desig i la crida i del testimoni de vida.
L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, recorda una pregària que “feia fa uns anys el papa Francesc: “Veniu, Senyor Jesús, que us necessitem…” i diu que “necessitem fer nostra aquesta pregària en temps de dificultats econòmiques, de desànims, de guerra… quan viure esdevé potser més feixuc”. Informa que “la invocació “Maranatha! Veniu, Senyor Jesús!”, significa “El Senyor ve””, que “és una constatació, una declaració de fe, un crit d’esperança…”, ja que “el Senyor ve, està venint” i “no deixa de venir” i que és “una oració breu, un crit del qui se sent absolutament pobre i espera que el salvi Déu, el jutge just i misericordiós. Un clam que neix del cor”. Expressa que “l’Advent és el temps de l’esperança, perquè si Déu ve, tot és possible, la salvació es realitza” i demana que revisem “amb esperança allò que ens cal convertir per tal d’arribar al Nadal del Senyor amb esperit renovat i mirada neta”. Recorda que “l’Apocalipsi invita a adorar “el qui és, el que era i el qui ha de venir!” i que “la Verge Maria i Sant Josep acolliren el Crist i posaren totes les seves vides al servei d’aquesta missió tan única i tan sorprenent, de fer possible el naixement i l’educació a Natzaret del Fill de Déu fet home” i afirma que “ells ens han d’anar acompanyant durant aquest Advent, si volem aprendre a acollir el Senyor”. Finalment, diu que “l’Advent ens ajuda i urgeix a preparar bé el Nadal”, “amb caritat, oració i penitència autèntiques” i que “l’Advent ha de significar l’acollida de Déu que es fa Déu-amb-nosaltres i que canvia la història; l’acollida de Jesucrist que es fa germà nostre i que roman amb nosaltres tots els dies, fins a la fi dels temps”, la qual cosa “ens dona autèntica esperança”.
El bisbe de Vic, Romà Casanova, diu que “l’Advent fa renéixer, de manera especial, l’alegria en els nostres cors; potser perquè el Nadal de nostre Senyor Jesucrist ja està més a prop o també perquè aquest temps litúrgic té una bellesa i una profunditat en si mateix que fan ressorgir la joia pròpia dels cristians”. Expressa que “el temps que transcorre en l’existència de l’Església i de cada persona al llarg dels anys té un sentit ben clar: un temps en l’espera del Senyor, que sabem que es manifestarà, ple de glòria i majestat, a la fi dels temps, per portar el món i la història a la seva plenitud”. Afirma que “d’aquí neix la gran esperança dels cristians que dona sentit i alè a les petites esperances en la lluita de la vida” i que “per això mateix, els cristians no entenem pas el temps com un simple succeir, esdevenir, passar inexorablement”, sinó que “la nostra fe ens impulsa a entendre el sentit del temps i de la història com a kairós: el temps propici, favorable per a la nostra salvació”. Considera que “el cristià no pot dir aquella expressió que tant es repeteix: «Anem fent, anem tirant.»”, ja que “aquesta no és la visió cristiana de la vida”. Manifesta que “som cridats a descobrir en els esdeveniments de cada dia la presència de Crist i els gestos que Déu ens adreça per comunicar-nos la seva paraula de consol i esperança”, així com que “el temps que el Senyor ens regala és una invitació constant a contemplar-lo present en la nostra quotidianitat”. Finalment, diu que “és peremptòria la necessitat de la pregària en el dia a dia del cristià: posar-nos en silenci i a l’escolta de la Paraula per poder obrir els ulls a la presència misteriosa de Déu entre nosaltres”.
El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, diu que per al temps d’Advent d’enguany vol “connectar dues paraules que aparentment tenen poca relació: la pau al món i l’austeritat personal i familiar”, però que “per als cristians tenen una significació especial”, ja que “l’Advent és un temps de preparació per celebrar conscientment Nadal: el Naixement de Jesucrist, el Príncep de la Pau; el naixement d’un Nen en un pessebre”. Relaciona aquestes dues realitats per “la invasió comunicativa que aquests dies arriba a les nostres oïdes i als nostres domicilis”. Expressa que “la guerra de Rússia contra Ucraïna reflecteix una dimensió de mort i destrucció que omple d’horror i temença tota la població del planeta per les repercussions econòmiques i alimentàries cap als tercers països” i que “la segona realitat és l’austeritat en la utilització dels recursos de llum, gas i altres combustibles que tanta falta fan en totes les economies familiars, per no parlar de la manca d’aliments per a alguns i de l’excés d’uns altres”. Afirma que “la pau és una exigència per a la supervivència dels pobles i de la humanitat en general i un desig col·lectiu que volem que es faci realitat” i que “nosaltres ens hem de preparar en aquest Advent per a ser pacífics i pacificadors i, al mateix temps, pregar per la pau”. Considera que “l’austeritat és una dimensió més concreta i més personal que depèn de la responsabilitat de cadascú”. Finalment, diu que “nosaltres ens hem de preparar en aquest Advent per ser austers i que aquesta actitud ens porti a la compassió cap als altres i a compartir el que tenim amb els més necessitats”, que “segurament això depèn de nosaltres i la pau ens queda molt lluny de la nostra responsabilitat”, però que “no ens hem de cansar de demanar-la i de fer un esforç per l’austeritat solidària”, ja que així “viurem millor el Nadal”.
El bisbe de Terrassa, Salvador Cristau, diu que l’Advent “és el principi de l’any litúrgic cristià i consisteix en un temps de preparació espiritual per a la celebració del naixement de Crist”, que “en aquest temps esperem la vinguda del Senyor, la desitgem, la demanem” i que “és, per tant, un temps d’espera o d’esperança, sobretot”. Recorda que una vegada una persona li va preguntar: “però si Jesús ja va venir fa dos mil anys, i ja sabem que va venir, per què l’esperem ara?” i respon que “si bé és cert que creiem de debò que Jesús va néixer fa dos mil anys a Betlem de Judà, també és veritat que creiem que continua venint, continua present” i que “per això es parla de les tres vingudes de Jesús”: “La primera quan, encarnat en el si de Maria Verge va néixer a Betlem. La segona, que serà quan ell tornarà a la fi del temps” i la tercera, “la que fa contínuament, cada dia”, ja que “Ell ve a nosaltres a través de l’Església, a través dels sagraments, a través de la seva Paraula”. Afirma que “els cristians creiem que la celebració del naixement del Senyor, el Nadal, no és una commemoració, no és la celebració del seu aniversari, sinó que Ell vindrà realment a nosaltres i al món, i per això necessitem preparar-nos amb aquest temps de l’Advent”. Pregunta que “si un dia ens anunciessin que una persona molt important, o algú que estimem i valorem molt però que fa temps que no hem vist, vindrà a casa nostra a visitar-nos”, si “no faríem el possible per a preparar-nos, per a rebre’l com es mereix”. Finalment, diu que “aquest és Jesús, que va venir al món, va complir la missió que el Pare li havia encomanat, ens va salvar i després de morir a la creu va ressuscitar” i que “ara torna, com va dir, per ser amb nosaltres sempre”.
L’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, diu que “tota traducció és una interpretació del text original que vol conservar el sentit, més enllà de la literalitat de les paraules” i que diu això “a propòsit de la constatació d’un augment en la traducció de textos religiosos, especialment bíblics, que no recalquen el sentit religiós del text, sinó el literari, el cultural o l’històric”. Expressa que “es constata que alguns editors volen alliberar els textos bíblics del seu sentit religiós per adaptar-los a nous lectors que moltes vegades ni tan sols són creients” i que “convé recordar que trenta milions de persones compren anualment un exemplar de la Bíblia en algun racó del planeta”. Afirma que “una cosa és interpretar i l’altra adaptar” i que “la interpretació és legítima i necessària”, però que “l’adaptació és qüestionable i pot ser, fins i tot, perversa”. Considera que “és cert que un text com el de la Bíblia pot ser objecte de diversitat de lectures, com qualsevol text clàssic”, però que “en llegir la Bíblia no es pot ignorar que es tracta d’un text religiós”. Manifesta que “és necessari proposar noves traduccions per actualitzar el llenguatge i fer-lo més proper al lector contemporani, com ho va saber fer el magnífic equip de traducció de la Bíblia Catalana Interconfessional”, però que “també cal ser curós amb aquelles adaptacions que converteixen la Bíblia en una cosa allunyada de l’original”. Expressa que “hi ha versions litúrgiques dels textos bíblics que són poc adequades”, per exemple, “quan es tradueix la paraula talent pel terme milió”, ja que “aquesta és una mala interpretació, perquè el sentit del terme talent no es correspon al sentit del terme milió”. Finalment, diu que “no és el text el que s’ha de fer contemporani del lector, sinó el lector el que s’ha de fer contemporani del text” i que “només així deixarem que el text ens parli i ens digui coses, sense necessitat de manipular-lo per a fer-lo més atractiu”.
El cardenal Joan Josep Omella comunica que “aquest diumenge comencem un nou any litúrgic, en el curs del qual meditarem i commemorarem tot el misteri de Déu revelat en Jesucrist”, “un recorregut des de l’encarnació, passant per la creu, mort i resurrecció de Jesucrist, que culmina amb la Pentecosta i amb l’inici de la vida de l’Església” i que “es clausura amb la celebració de Jesucrist com a Rei de tot el món, que celebràvem diumenge passat”. Informa que “en el decurs d’aquest nou any litúrgic seguirem el cicle A, en el qual l’Església proposa la lectura de l’Evangeli de sant Mateu durant els diumenges del temps ordinari i del temps d’Advent”. Recorda que el bisbe Pere Tena escrivia que «l’Evangeli de Mateu ha estat, des del començament, el que l’Església d’alguna manera ha considerat com a primer i bàsic. Ha estat, en la història, el més utilitzat en la litúrgia». Afirma que “sant Mateu dirigeix el seu Evangeli a persones de cultura jueva” i que “per aquest motiu, fa referències freqüents a l’Antic Testament” que “són per a ell el punt de partida per parlar de Jesús i de la seva missió”, per exemple en “el «sermó de la muntanya», en el qual Jesús ens regala el sentit més profund dels manaments de la Llei de Déu”. Demana que “durant tot aquest any litúrgic, quan escoltem fragments de l’Evangeli de Mateu, prenguem consciència de la nostra dignitat de veritables fills d’Abraham per la fe” i que ens proposem “seguir el camí de les benaurances i demanem a Déu que la nostra vida sigui un seguiment apassionat de Jesús, com ho fou la de Mateu, que el va portar a recollir per escrit la vida de Jesús perquè tots la poguéssim conèixer”. Finalment, prega que “demanem al Senyor que ens ajudi a viure amb joia l’Evangeli i a ser-ne testimonis en el món present”.
El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, diu que “entrem en un temps apassionant, que toca les profunditats del cor”, “un temps que té com a objectiu crear les possibilitats de la trobada entre Déu i nosaltres”. Recorda que “tota trobada humana entre dues persones es produeix si es compleix una primera condició, és a dir, que tots dos desitgin viure-ho i que aquest desig es tradueixi en una recerca mútua”. Expressa que “tota persona humana ha estat desitjada per Déu”, “que no es cansa de buscar-la”, i es pregunta quina és la nostra resposta. Considera que podríem pensar que “la preparació per a aquesta trobada ha de començar per la nostra disposició personal” i que “fem servir aquesta lògica sovint per a fer la tasca d’evangelitzar i transmetre la fe: esperar que la persona senti la necessitat de Déu i demani la fe”. Afirma que “no està malament aquesta lògica com a mètode pedagògic”, però que “la majoria d’ocasions en què hem aplicat aquesta lògica en l’evangelització fracassem”. Manifesta que “portem dins, com la cosa més lògica del món, la llei fonamental del mercat, “la llei de l’oferta i la demanda””, una llei que “funciona en àmbits de la vida molt seriosos”, com ara “en la política”, “en les relacions de parella”… Destaca que la pregunta essencial és si va fer Déu aquests càlculs quan es va encarnar i va obrar la nostra redempció. Respon que no, que “només sabem que va fer el possible per a apropar-se a la humanitat fins a compartir l’existència humana com un més”. Finalment, es pregunta “quin misteri hi ha en la trobada”, si “el que ofereix Déu no és realment el que desitja la persona humana” o si “és que no som conscients del que necessitem i, en conseqüència, no sabem què significa de veritat desitjar Déu” i expressa que “en el cas que busquem viure l’encontre amb Ell, haurem de revisar les nostres necessitats i desitjos”.
El bisbe de Solsona, Francesc Conesa, diu que “l’anunci de Jesucrist es fa amb paraules, però sobretot amb la vida” i que “el testimoniatge senzill i convençut d’una vida modelada segons l’evangeli és més convincent que centenars de sermons”. Expressa que “és el testimoni de la nostra pròpia vida el que ha d’atreure cap a Jesucrist” i que “els homes d’avui demanen no tant predicadors com testimonis silenciosos de l’amor de Crist, homes i dones en qui sembli que viure l’evangeli val realment la pena”. Afirma que “el que caracteritza el testimoniatge de vida és la seva discreció”, que “sense soroll, gairebé sense respirar, el testimoni d’una vida desperta l’atenció, suscita la simpatia i inicia, sense forçar-ho, el moviment pel qual potser les persones s’espolsin la inèrcia i es posin en marxa cap a Déu” i que “això és el que passa en la vida dels sants, que resulta atractiva perquè és senzilla i transparent”. Manifesta que “ser testimonis suposa deixar que la nostra vida sigui configurada a Crist i que, així, els nostres judicis, els nostres desitjos i els nostres actes siguin expressió de la nostra fe en Ell”. Considera que “si ens deixem moure per Crist, donarem testimoni d’una vida que contagia als altres, que atrau sense obligar ni exigir” i diu que “la llum que brolla d’una vida viscuda en unió a Crist i l’alegria que irradia són “contagioses”, perquè conviden altres persones a fer l’experiència de trobada amb Ell”. Finalment, expressa que “nosaltres no podem atorgar a una altra persona el do de la fe”, però que “sí que podem transmetre-li la serenitat que ens dona posar la vida en mans de Jesucrist, així com la llum que procedeix de la seva Paraula i l’alegria que engendra estimar-lo i saber-nos estimats per Ell”.
Poden trobar les glosses senceres al web de la Conferència Episcopal Tarraconense i a la pàgina web de cada diòcesi:
