El dissabte 11 de gener va tenir lloc la presentació del llibre «El Palau Episcopal. Mil anys d’història d’un laberint arquitectònic», que posa en valor un dels palaus episcopals medievals més destacats de Catalunya i que ha arribat pràcticament sense modificacions als nostres dies. L’estudi, a càrrec dels arqueòlegs i historiadors gironins Josep Maria Nolla, Jordi Sagrera i Miquel Àngel Fumanal, amb la col·laboració de Narcís Soler, revela la importància d’aquest notable edifici i en desvetlla les transformacions alhora que apunta la vida i activitat que va acollir al llarg dels segles.

L’acte de presentació es va celebrar en el saló del tron del mateix edifici, actual seu del Museu d’Art. Va anar a càrrec de l’exconseller i historiador Joaquim Nadal i va ser presidit pel bisbe de Girona, fra Octavi Vilà, i el director general del Patrimoni Cultural, Joaquim Borràs. Després d’unes paraules de benvinguda per part de la directora del centre museístic, Carme Clusellas, Joaquim Nadal va fer un detallat recorregut històric per l’edifici, destacant alguns dels prelats que, en decurs del segles, havien intervingut en els diferents processos de reforma de l’edifici, fins que fa mig segle el bisbe Jaume Camprodon, que ja no hi residia, el va destinar per a espai cultural de la ciutat i de la diòcesi.

En la seva intervenció, fra Octavi va destacar, precisament, el gest del seu predecessor d’obrir el conjunt. Va dir: «Aquest palau, com en altres àmbits la catedral o Sant Feliu, ultrapassen la mateixa Església i formen part del patrimoni espiritual, cultural i fins i tot afectiu del conjunt de ciutadania gironina. Són, o han estat, edificis religiosos on s’hi viu o s’hi ha viscut i s’hi ha de viure la fe i, per tant, mereixen sempre un respecte a l’hora de programar-hi activitats».

En aquest sentit, va exposar que «quan l’any 1974 el meu predecessor, el bisbe Jaume Camprodon, llançava la idea de destinar el fins llavors palau episcopal a espai cultural, es posava fi a segles d’activitat curial que havia tingut en aquest indret el seu centre; però s’iniciava una nova etapa de la vida d’aquest edifici, o d’aquest conjunt de construccions, depèn de com ho vulguem veure, a partir de llavors més obert a la ciutat». I va afegir: «És interessant aquest concepte d’obertura al conjunt de la ciutat en un moment en que l’Església s’està redimensionant al que hauria d’haver estat en molts aspectes sempre el seu àmbit, l’espiritual, deixant de banda la cerca d’intenses amistats, sovint perilloses, amb el poder civil».