Data: 28 d’agost de 2022
Per proposar la fe a la societat actual són necessaris, sobretot, homes i dones que visquin la vida nova del deixeble. Allò que va atraure aquells primers deixebles no van ser llargs discursos ni sermons buits, sinó el testimoni transformador d’uns cristians que vivien en profunditat l’amor, que gaudien amb la seva fe i transmetien una forta esperança que omplia la vida de sentit. Només uns homes nous seran capaços de sembrar la llavor de Jesús al cor dels altres.
Són necessaris testimonis, persones que anunciïn la fe des de les seves pròpies vivències. El primer és el testimoni i després venen les paraules. Sant Pau VI deia, en un text freqüentment citat, que “l’home contemporani escolta més a gust els testimonis que els mestres i si escolten els mestres és perquè són testimonis” (Evangelii Nuntiandi, 41). Hi ha una frase de sant Francesc d’Assis, que li agrada repetir al papa Francesc: “Predica l’evangeli en tot moment, i quan calgui, utilitza les paraules”. El que convenç és el testimoniatge personal: l’alegria de qui viu la seva fe, el petit gest d’amor als altres (una carícia, donar menjar a un malalt, tenir cura d’un avi) o l’aposta decidida per la fraternitat.
La llum de la fe, la gràcia que suposa haver-nos trobat amb Crist i la joia que brolla d’aquesta experiència s’irradien als altres. Per això va dir el papa Francesc a la seva primera Encíclica que “la fe es transmet per contacte, de persona a persona, com una flama encén una altra flama” (núm. 37). Un cristià no pot atorgar als altres el do de la fe, però sí que pot compartir amb ells una experiència que l’omple de plenitud i sentit. Cada cristià pot “contagiar” als altres l’entusiasme que suscita haver trobat Crist i participar de la seva amistat.
Crec que hi ha tres actituds fonamentals que ha de tenir el nostre anunci de Jesucrist. La primera és l’entusiasme, “l’alegria missionera”. Entre les temptacions més fortes del evangelitzadors se situa el desànim, perdre la força, l’entusiasme en l’anunci de l’Evangeli. No s’evangelitza amb cara de cogombrets amb vinagre. A Crist només se’l pot anunciar des de l’alegria. Hi ha una altra virtut molt important de l’evangelitzador, que és la paciència. “L’evangelització té molt de paciència”, se’ns diu a Evangelii Gaudium (núm. 24). Per això necessitem ser molt conscients que la nostra labor és la de sembrar, un altre farà créixer i altres arreplegaran els fruits. Cal ser perseverants, sembrar i esperar pacientment que la llavor creixi i un dia pugui donar fruit. No cal tenir pressa per veure els fruits. Finalment, penso que hem de recuperar l’audàcia dels primers temps. El llibre de Fets explica que els apòstols parlaven amb “parresia” (Fets 4, 31), és a dir, amb audàcia, amb claredat i franquesa. Avui són molts els cristians que estan acomplexats amb la seva fe i no gosen manifestar-la públicament. Però no ens podem deixar acomplexar. No podem perdre la llibertat d’anunciar a qualsevol lloc la paraula d’esperança que és l’Evangeli.
(De la conferència “Creure en Jesucrist en una societat plural”)
