Data: 16 de febrer de 2025
Jesús capgira les coses. Per a ell, els feliços són els pobres: els qui passen fam, els qui ploren, els qui per causa seva són odiats i marginats. Per a nosaltres, la pobresa, la fam o la tristesa no són gens avantatjoses, no són pas situacions que definiríem dins l’àmbit de la felicitat. Al voltant de la festivitat de la Mare de Déu de Lorda, l’Església celebra la jornada del malalt. Ho fem aquesta vegada en un any especial, l’Any Jubilar de l’esperança, una esperança que el papa Francesc ens recorda, en la Butlla de convocatòria del jubileu, ha d’oferir «signes d’esperança als malalts que estan a casa seva o a l’hospital. Que els seus patiments puguin ser alleujats amb la proximitat de les persones que els visiten i amb l’afecte que reben. Les obres de misericòrdia són igualment obres d’esperança, que desvetllen en els cors sentiments de gratitud. Que aquesta gratitud arribi també a tots els agents sanitaris que, en condicions no poques vegades difícils, exerciten la seva missió amb cura sol·lícita vers les persones malaltes i més fràgils.» (Spes non confundit, 11).
La malaltia és una cosa que, un moment o altre de la nostra vida, ens afecta de manera personal o bé afecta les persones estimades, els familiars, els companys de feina o els amics. Ens cal tenir present que la malaltia, i encara més si és una malaltia greu en la qual la nostra vida o la seva qualitat corren un alt risc, és un moment dur de suportar i alhora és un moment en el qual ens plantegem tots plegats, creients i no creients, el sentit de la vida, del sofriment, de l’existència del concepte de malaltia.
És en un moment com aquest, clau en la vida de les persones, en el qual la nostra fe pot donar un testimoni, un cop de mà; pot aportar consol i un gest de proximitat que segurament no alleugerirà la malaltia, però donarà pau a l’esperit. És a dir, pau a l’ànima, aquella que per la nostra fe sabem i estem certs que va més enllà del que aquí veiem, més enllà del cos i de les seves limitacions, i que és sempre en mans de Déu.
No cal potser expressar-ho moltes vegades amb grans discursos i moltes paraules. A vegades, en aquestes situacions, una mà que estreny, una mirada que s’intercanvia, un gest que es comparteix, són molt més eficaços, perquè mostren la proximitat de l’amor de Déu cap aquells als quals més els cal sentir-lo prop seu. El malalt avui és aquell o l’altre, però demà segurament serem nosaltres, i si avui ens cal donar amor, demà ens caldrà a nosaltres de rebre’l. Quan fem l’experiència del pelegrinatge a Lorda, especialment si el fem amb malalts, és un d’aquells moments forts en la nostra experiència de fe com a cristians. La nostra proximitat al malalt no és ni ha de ser una excepció ocasional. Ens ho diu Jesús: «estava malalt, i em vau visitar»(Mt 25,36) i afegeix «En veritat us ho dic: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu.» (Mt 25,40). Com ens diu el papa Francesc «que no falti una atenció inclusiva vers tots els qui, trobant-se en condicions de vida particularment difícils, experimenten la pròpia debilitat» (Spes non confundit, 11). Darrere cada malalt, hi ha la imatge de Crist; hi ha Crist mateix.
