Data: 5 de gener de 2025
Celebrem l’Epifania del Senyor, és a dir, la seva manifestació. L’infant nascut en una humil establia, que havia congregat un grapat de pastors tant o més pobres que ell, ara concita l’interès d’uns mags vinguts de terres llunyanes . En el Martirologi Romà, la Solemnitat de l’Epifania del Senyor s’honora com la triple manifestació de Jesucrist, Déu i Senyor: a Betlem, Jesús infant va ser adorat pels mags; al Jordà, va ser batejat per Joan, ungit per l’Esperit Sant i anomenat Fill pel Pare; a Canà de Galilea, durant la festa de noces d’uns amics seus, el Senyor va transformar l’aigua en vi novell. Jesús manifestà en les tres ocasions la seva glòria.
Acabem de viure el misteri de l’encarnació i naixement del Fill de Déu fet home en el si d’una noia verge. A Betlem, Jesús ve a la vida; al Jordà, inicia la seva vida pública, a Canà, mostra ja per què ha vingut al món. Les festes de Nadal van molt més enllà de ser una tendra escena, l’encarnació va molt més enllà del que sembla a primera vista. Déu fet home ha vingut per mostrar-nos el camí cap al Pare i no ha vingut per a mostrar-lo a un determinat poble, ha vingut per manifestar-se davant de tot el món per tal que la salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra.
El caràcter de la universalitat, de la catolicitat, és una de les claus en la celebració de l’Epifania i ha de ser una de les claus de l’acció de l’Església i, per inclusió, de la manera de viure la fe per a cadascun de nosaltres. Compartir la fe amb aquells que no coneixen la bona nova de Crist no és diferent d’evangelitzar, i ser testimonis de l’Evangeli és un dels eixos de la celebració de l’any Jubilar 2025 perquè Crist és la nostra esperança i és l’esperança que no enganya al món. És esperança pels qui el coneixen i pels qui no el coneixen, i esperança, fins i tot, pels qui l’ignoren o pels qui el rebutgen.
Ens diu el papa Francesc en la butlla de convocatòria de l’any jubilar 2025 que «el que sosté l’evangelització és la força que brolla de la creu i de la resurrecció de Crist. I això porta a desenvolupar una virtut estretament emparentada amb l’esperança: la paciència» (Spes non confundit, 4). Hem de viure una esperança pacient o una paciència esperançada davant de qui deixa de banda el Crist, de qui l’ha oblidat, d’aquell al qual li és indiferent o que el defuig.
«Avui l’estel va guiar els mags al pessebre; avui a les noces, l’aigua fou convertida en vi; avui, Crist, per salvar-nos, volgué ser batejat per Joan en el Jordà» (Antífona per les segones vespres de l’Epifania). I tot per tal de cridar-nos a tots a viure amb esperança.
