Dijous 8 de juliol, a la Sala Pare Coll de les Germanes Dominiques de l’Anunciata Pare Coll de Barcelona, ha tingut lloc la presentació en roda de premsa de la Memòria 2020 de les Càritas diocesanes amb seu a Catalunya. A l’acte han intervingut monsenyor Joan Planellas, arquebisbe de Tarragona i president de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET); Francesc Roig, president de Càritas Catalunya; Miriam Feu, representant de la Comissió d’Acció Social de Càritas Catalunya; i Anna Roig, representant de la Comissió de Comunicació de Càritas Catalunya.
Mons. Joan Planellas, arquebisbe de Tarragona i president de la CET ha recordat que l’any de la pandèmia ha marcat les nostres vides, les de totes les persones que formem part d’aquest país. La crisi va esclatar i, durant el primer mes de confinament, les Càritas diocesanes amb seu a Catalunya van veure com es duplicava el nombre de persones ateses als seus serveis d’emergència i com es triplicaven les ajudes econòmiques per a aliments; però malgrat la greu situació, Càritas no va tancar.
El prelat ha destacat que, “gràcies al suport de les nostres comunitats parroquials, dels voluntaris i dels tècnics vam fer possible el manteniment dels serveis fonamentals i la creació de fons d‘emergència COVID-19 o bé aprovar pressupostos extraordinaris amb l’objectiu d’ajudar les persones i famílies que estaven patint greument la crisi econòmica”.
Per a monsenyor Planellas, “el coronavirus va ploure sobre mullat, ja que veníem d’una crisi econòmica i social no resolta. Com sempre en aquestes crisis, les famílies que ja es trobaven en situació d’exclusió social van tornar a patir les pitjors conseqüències de l’aturada de l’economia”. Per a ell, la situació futura serà complexa, però podrem sortir endavant amb l’ajuda de tots. Mons. Planellas ha reforçat aquesta esperança tot citant el papa Francesc que ens va dir: “Anhelo que en aquesta època que ens toca viure, reconeixent la dignitat de cada persona humana, puguem fer renéixer entre tots un desig mundial de germanor”.
Tot seguit, Francesc Roig, president de Càritas Catalunya, ha posat de manifest que el sotrac de la COVID-19, l’estat d’alarma i el llarg període de confinament, han establert un abans i un després a les nostres vides: reclusió preventiva a les llars, desregulació de models productius, sous a la corda fluixa, increment desbocat de l’atur, impossibilitat de poder acompanyar tants familiars i amics que tristament ens han deixat, polítiques migratòries i d’asil desateses, pobresa extrema.
Segons Roig, el panorama que ens ha deixat la COVID-19 és molt preocupant perquè gairebé dues de cada tres famílies van sobreviure amb una feina informal, i el 20,2 % de les persones ateses per les Càritas catalanes vivien en llars que no comptaven amb cap ingrés econòmic. Una estadística que gairebé ha duplicat la realitat de les famílies que patien aquesta greu situació abans d’esclatar la pandèmia, a meitats de març de 2020. Això s’ha traduït en què més de la meitat de les llars acompanyades per Càritas s’hagin trobat immerses en situació de pobresa severa (55,3 %).
Les mesures de protecció social van ser i encara són insuficients. El 93,5 % de les famílies acompanyades per les Càritas catalanes no cobra la Renda Garantida de Ciutadania (RGC). Només el 9,7 % de les famílies rep correctament aquesta prestació i gairebé el 50,5 % de les famílies transiten en el desconeixement administratiu per a demanar-la. Un 64% de les famílies ateses per les Càritas de Catalunya tampoc no té informació sobre l’Ingrés Mínim Vital (IMV) i només un 19,4% considera que té prou informació per a poder iniciar la seva tramitació oficial.
El confinament ha posat també en evidència la desigualtat tecnològica i l’impacte sobre la salut psicoemocional de moltes persones, i ha debilitat les capacitats d’ajuda material (recerca de feina, préstec de diners…), i això ha dificultat la represa normalitzada de les relacions socials, amb el consegüent risc d’aïllament acumulat
La COVID ens ha deixat sobre la taula un conjunt d’interrogants de futur, un seguit de dubtes sense respostes definitives, una creixent i perillosa fragilitat social.
Tot i això, Roig ha exposat que per fer front amb realisme a tota aquesta inseguretat ens caldrà repensar seriosament el futur. Ens caldrà construir nous ponts. Tal com va dir el papa Francesc en el seu missatge pasqual “que el Senyor faci de nosaltres constructors de ponts i no de murs”. La por no ens pot fer perdre la humanitat.
Crisi rere crisi, les famílies més fràgils són les grans perdedores
Miriam Feu, representant de la Comissió d’Acció Social de Càritas Catalunya ha desgranat les dades sobre les famílies ateses per les deu Càritas diocesanes amb seu a Catalunya, tot destacant que:
- Els col·lectius més afectats per l’exclusió social en aquest període marcat per la pandèmia, continuen essent les mares soles, les famílies amb fills, la gent gran i les persones que provenen d’altres països i que no tenen la seva situació regularitzada, o cauen en la irregularitat sobrevinguda.
- Segons les franges d’edat de les persones ateses, més de la meitat de les persones són adultes (58%), i de la resta, el 19% són menors, el 17% són joves de 18 a 29 anys i el 6% són persones de 65 o més anys.
- Segons el tipus de convivència, continuen essent majoritàries les famílies amb fills, un col·lectiu que ha augmentat el seu pes dins el total durant el 2020, posant de manifest que la pandèmia ha afectat de manera intensa a les famílies amb menors. Així, el 2020 passen a representar el 53% de les persones ateses.
- Segons la tinença de l’habitatge de les persones ateses, cal destacar com les formes d’habitatge que no considerem digne afecten a un nombre elevat de les llars ateses. En total, el 44 % de les persones ateses es troba en un habitatge que no considerem digne. Pel que fa a la resta, el 47% viu en règim de lloguer, i el 9% restant en règim de propietat.
- Segons la zona de naixement, el pes de les persones ateses provinents d’Amèrica del Sud i Amèrica central continua en un nivell alt, del 32%, malgrat el tancament de fronteres durant els mesos de confinament. Hi segueixen les persones nascudes a l’Àfrica, amb un pes del 29%. Pel que fa al nombre de persones ateses nascudes a Espanya, se situen en el 31% del total.
- Pel que fa a la situació administrativa, es distribueix en proporcions pràcticament idèntiques entre les de nacionalitat espanyola (33%), en situació administrativa regular (34%) i en situació administrativa irregular (33%).
- Les actuals polítiques de migració no posen la persona en el centre, al contrari, dificulten l’accés d’aquestes persones a drets tan bàsics com la sanitat, el treball o la participació en la nostra societat, i fomenten pràctiques abusives o l’explotació laboral.
- Finalment, segons la situació laboral, el 64% de les persones ateses es troba a l’atur, tot reflectint l’estreta relació entre les situacions d’atur i l’exclusió social. El 16% de les persones ateses tenen una feina, que sempre és precària i no les permet cobrir les seves necessitats bàsiques.
Aprovem en solidaritat individual, suspenem en articulació de respostes col·lectives
Tot seguit, Anna Roig, representant de la Comissió de Comunicació de Càritas Catalunya ha explicat que la diagnosi realitzada pel Grup de Treball d’Anàlisi Social de Càritas Catalunya confirma els importants efectes laborals, econòmics, educatius, relacionals i de salut que estan suportant les capes socials més vulnerables. El focus es dirigeix, especialment, a l’impacte sobre l’accés a una feina, els ingressos, l’habitatge i la salut de les famílies en situació més dèbil.
Davant de tot això, com a sector hem demanat un rescat social: cal evidenciar que el rescat social només serà possible si s’asseguren els tres pilars fonamentals per a una vida digna: treball, habitatge i garantia d’uns ingressos mínims. En aquest sentit, ha presentat una sèrie de propostes relacionades amb el dret a una vida digna, a la vulneració del dret a l’habitatge i a la bretxa digital.
Per a Roig, “aprovem en solidaritat individual, suspenem en articulació de respostes col·lectives: així com veiem que la nostra societat creu en les respostes solidàries individuals davant les situacions d’emergència, veiem que, en canvi, no es produeix la connexió amb les respostes col·lectives que hauríem d’articular a partir de polítiques públiques decidides que posin el focus en transformar les condicions de vida de les persones en situació de major vulnerabilitat.”
