Data: 16 de març de 2025
Estimats diocesans,
La nostra vida és un pelegrinatge, un viatge interior que ens impulsa a sortir de nosaltres mateixos per dirigir-nos cap a Déu. Ara bé, per poder caminar lleuger, el pelegrí necessita cultivar algunes actituds bàsiques. La primera és no anar massa carregat d’equipatge. El pelegrí sap que està de pas, que demà haurà d’emprendre la marxa cap a un altre destí i, per això, no es pot aferrar a les coses que troba. Si la motxilla està massa carregada, aleshores el camí es fa molt més dur. El pelegrí necessita llibertat de moviments per poder emprendre el viatge. De vegades anem recollint moltes possessions pel camí, com aquells excursionistes que van afegint objectes a la motxilla fins que el pes es fa insuportable. Per això, us convido a pensar en quines són aquestes coses que hem carregat, que ens lliguen als béns materials i ens impedeixen volar cap a Déu.
El pelegrí, a més, és un cercador. Sap la meta i té el pla per arribar-hi; és a dir, posseeix els mitjans que li conduiran, però ha de viure el seu propi caminar. A la seva vida, en les seves circumstàncies concretes, cada persona és responsable de les decisions que pren. Per a cadascú s’obriran al llarg de la vida nombroses alternatives. “Et proposo d’escollir entre la vida i la mort, entre la benedicció i la maledicció. Tu escull la vida i viuràs, tu i la teva descendència, estimant el Senyor el teu Déu, escoltant la seva veu i unint-te a ell” (Dt 30, 19). A la nostra vida hem de ser cercadors que no queden saciats amb les conquestes parcials o els èxits aconseguits al llarg del camí, perquè aspirem a saciar la inquietud constant del nostre cor i assolir l’Absolut.
Qui es posa en camí per contemplar el rostre de Déu, valora també l’escenari d’aquest camí -la creació- com un gran do que Déu li ha confiat perquè la guardi (cf. Gen 2, 15). Per això cultiva la gratitud i la lloança, per la bellesa i la bondat de l’obra de Déu. I se sent compromès a cuidar la “casa comuna”.
El Papa demanava als joves que no fossin simples turistes, sinó pelegrins. El turista passa pels llocs de la vida de forma superficial, sense captar la bellesa del que va trobant, sense descobrir el sentit dels camins recorreguts, capturant breus moments, experiències fugaces per conservar-les en un selfie. “El pelegrí, en canvi, -deia- se submergeix de ple en els llocs que troba, els fa parlar, els converteix en part de la seva recerca de felicitat” (Missatge 17-09-2024).
