Data: 28 de juliol de 2024

En el núm. 3 de la Constitució “Dei Verbum” es descriuen una sèrie d’etapes successives en què es desenvolupa la revelació divina. Allí es destaca que la història de salvació no comença únicament amb l’Antic Testament; sinó que des d’un principi es troba activa en la història de la humanitat, la qual és, des del començament, història de salvació o, més exactament, història de l’amor diví que salva.

La primera etapa de la història de salvació és la creació. La naturalesa creada ja és una manifestació de Déu. D’una manera breu però significativa, diu la Constitució conciliar: “Déu, que crea i conserva totes les coses per mitjà del seu Verb (cf. Jn 1,3), dona a la humanitat, a través de les coses creades, un testimoni constant d’ell mateix” (cf. Rm 1,19-20)”.

La següent etapa és la revelació en l’origen de la humanitat. Des del començament Déu s’ha revelat als homes per concedir-los la salvació “de dalt” i la “vida eterna”. No hi ha un moment de la història humana sense el desig de Déu d’automanifestar-se els homes. Déu va manifestar la seva vida divina “als primers pares” i va tenir amb ells una relació d’especial amistat i familiaritat, convidant-los a la comunió amb Ell. El pecat de l’home, no va dissuadir Déu de mantenir el seu designi de salvació. El text de “Dei Verbum” afegeix, finalment, que “després”, Déu va voler suscitar en tot home el desig de salvació i va voler donar la vida eterna als que practiquen amb constància les bones obres.

El text conciliar distingeix una tercera etapa. Amb la vocació d’Abraham comença pròpiament la revelació en la història d’Israel. Aquí s’estreny l’horitzó universal de la fase anterior: Déu s’adreça a un poble concret, amb qui estableix una aliança. Aquesta història es resumeix en tres moments, que corresponen a diferents mediadors humans: Abraham, Moisès i els profetes. Abraham és el moment de l’elecció del poble i la promesa. Moisès i els profetes són el temps de la instrucció i formació del poble. L’objecte d’aquesta revelació se sintetitza en dues afirmacions: el coneixement de l’únic Déu viu i veritable –el Pare provident i el jutge just- i l’espera del Salvador promès.

En la concreció del designi salvador de Déu des d’un horitzó universal fins a un horitzó particular, el Concili veu una demostració de la pedagogia divina. En diversos textos conciliars s’al·ludeix diverses vegades a la sàvia “pedagogia divina” (DV 15). La revelació té un caràcter gradual, es fa progressivament. Déu va instruint amb paciència el seu poble, respectant els ritmes de creixement.

 (De la conferència “La naturalesa de la revelació segons la constitució Dei Verbum” pronunciada a Solsona, 11-6-2024)