Data: 29 de desembre de 2024
La nit de Nadal passada, Francesc, papa, ha iniciat el camí del Jubileu del 2025 amb l’obertura de la Porta Santa de la basílica de Sant Pere del Vaticà. El diumenge següent, 29 de desembre, iniciem com a diòcesi el mateix camí, amb un breu pelegrinatge des de l’església del Carme de Vic fins a la nostra catedral. Aquest fet de caminar junts com a Església vol posar en evidència la importància del fet de pelegrinar. Posar-se en camí és un gest típic dels qui cerquen el sentit de la vida. Caminar plegats en silenci i en actitud de pregària expressa que el nostre no és un caminar per caminar, sinó fer un camí amb una meta, amb esperança d’arribar-hi. El Sant Pare vol que aquest any ens convertim tots els cristians en uns veritables pelegrins d’esperança. De fet, aquest és el lema que s’ha escollit per al present jubileu.
Acomplir el repte que ens ha donat el Papa per a aquest temps de gràcia que és l’Any Sant significa obrir els ulls als signes de Déu enmig del nostre món. És cert que, per a entrar en l’ona en la qual el Senyor ens parla, necessitem ser oients assidus de la Paraula. La pregària, com a resposta a Déu que ens adreça la seva paraula en les Escriptures Santes, és fonamental per a posar-nos de veritat en el sender de l’esperança. Sense pregària l’esperança no troba el seu alè per a mantenir-se viva en el cor del creient. Però tampoc no podem ser autèntics pelegrins d’esperança si no redescobrim en els signes dels temps, que el Senyor ens ofereix, l’anhel que batega en el cor dels nostres coetanis. El nostre testimoniatge de creients pot ajudar tantíssimes persones que anhelen l’autèntica esperança a trobar el sentit de la seva existència i continuar caminant.
Ser pelegrins d’esperança ens demana, doncs, enfortir la fe que actua per la caritat (cf. Ga 5,6), això és, revifar la segona de les virtuts teologals. Enmig de la societat els cristians hem de ser testimonis de l’esperança que no defrauda. Francesc, com ja sabem, va convocar el Jubileu amb una butlla que porta per títol Spes non confundit, una frase extreta d’un fragment de la carta de sant Pau als Romans: L’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant ha vessat en els nostres cors el seu amor (5,1-2.5). La certesa, que neix de la fe, que l’amor de Déu mai no ens abandona és la font de l’esperança que no defrauda. Els qui confien en el Senyor cobren noves forces, alcen el vol com les àligues, caminen sense cansar-se, corren sense extenuar-se (Is 40,31).
