Data: 4 d’agost de 2024

La fe ha d’anar acompanyada per les obres. Ha d’impregnar tota la nostra vida, del matí al vespre. Molts cops s’ha definit el cristianisme com una de les religions del Llibre. És cert que l’Escriptura conté la revelació de Déu, que Déu ens ha parlat i ens parla en present a través de l’Escriptura, dels profetes, i que l’Escriptura recull les paraules que Jesús va dir als seus deixebles, a la gent que el seguia i fins i tot als qui se li oposaven. Però, essencialment, la nostra fe es fonamenta en una persona: Crist. Ell és el centre. No és un home qualsevol, ni és tan sols un home bo o un bon home. És Déu mateix fet home, per mostrar-nos com vol Déu que visquem, com vol que visquem la nostra fe. «Pels seus fruits els coneixereu», digué Jesús als seus deixebles (Mt 7,20). Estem acostumats a les paraules vanes. Els discursos es repeteixen en múltiples àmbits i, després del que s’ha dit, en queda poc: poques o potser cap de les coses, idees, programes o iniciatives que s’enuncien acaben essent realitat. Això provoca el que s’ha vingut a denominar desencís. Ens desencisem quan veiem que ens han dit una cosa i no l’han feta, i segurament sovint tenim motiu per estar desencisats: perquè qui ha promès fer quelcom, o afrontar un problema d’una determinada manera, per moltes raons –alguns cops justificades– no ho ha pogut fer realitat. I caldria que ens expliquessin la raó d’això, que ens explicitessin les dificultades trobades en el camí, per les quals una promesa o una proposta no s’ha convertit en una realitat.

La nostra fe no pot ser així, no la podem viure d’aquesta manera retòrica. Jesús no visqué la seva missió limitant-se a predicar, a fer discursos. La visqué de manera integral, dedicant-s’hi en cos i ànima, fins a l’extrem, mogut sempre per l’amor al Pare i als germans, un concepte que Ell amplià arribant així a tot aquell que és fill de Déu i vol o pot dir a Déu «Pare». Jesús fou un home de paraules i de fets, de predicació de la bona nova i de miracles, de guaricions, de mans esteses. Són poques les persones que poden intercedir davant de Déu i que aquest faci miracles. Són els que en diem sants. Però hi ha segurament el miracle de la «porta del costat», en expressió paral·lela a la del papa Francesc: els petits miracles de cada dia que no estan tan lluny de les nostres possibilitats, aquells que podem fer perquè entren dintre les nostres capacitats. Només moguts per l’amor obrarem com Déu vol, i aleshores serem capaços d’obrar els petits i alhora importants miracles de cada dia.