Data: 10 de novembre de 2024
Cada vegada es fa més palès que ser cristià és una qüestió d’opció personal. Enmig d’una societat cada cop més secularitzada, el creient viu la seva fe no pas com una realitat cultural, sinó com una elecció pròpia. Darrere aquesta opció hi ha una història personal, en què intervenen diferents factors; però en tothom hi ha un moment de gràcia en què un descobreix la crida d’Algú, convidant-lo a abocar-se a la confiança en un Amor gratuït i incondicional. Aquesta és la crida o vocació inicial de tot cristià. Qualsevol creient pot dir: soc cristià per la gràcia de Déu, que m’ha escollit per a ser fill seu i membre de la seva Església. Sense aquesta crida o vocació és impossible d’entendre què significa i què implica ser membre de l’Església. Sense adonar-se de la importància de la gràcia, de l’amor de Déu que acompanya la nostra existència, és molt difícil posar en el seu lloc la fe amb totes les seves conseqüències.
Com cada any, quan arriba el mes de novembre celebrem el Dia de l’Església Diocesana, també anomenada entre nosaltres «Germanor». Aquesta jornada té com a finalitat enfortir en nosaltres el sentit de pertinença a l’Església; encara més, la consciència de ser Església. Adonar-se que la comunitat cristiana soc jo amb els altres creients, solament es pot entendre des de la crida o vocació inicial a ser cristià. Quan algú es troba amb el Crist vivent, neix en ell a l’instant el «nosaltres» eclesial. La comunió amb la comunitat forma part de l’essència del cristià. Hom no pot viure la fe en Crist tot sol i aïllat; necessitem els altres amb qui fem camí. Hem de compartir la vida, no sols els béns o els recursos econòmics, perquè d’aquesta manera es va enfortint l’esperit de pertinença, de consciència de ser Església. És el que s’afirma de la realitat sinodal que ens demana anar amb els altres per fer camí junts.
La crida concreta que ens fa aquest Dia de l’Església Diocesana és recordar-nos que entre tots hem de mantenir la nostra comunitat local, per tal que tots plegats puguem complir la missió encomanada: ser testimonis d’esperança. No és, doncs, una invitació superficial, sinó que ha de ressonar en el més íntim del nostre cor, perquè és una conseqüència de la nostra crida o vocació de ser cristians. Per això, no cerquem raons externes —econòmiques, socials, interessades…— per a donar la resposta adequada, sinó que tot és qüestió de sentir per dintre. Hem de deixar ressonar en nosaltres les raons profundes per les quals som cristians. Som membres de l’Església perquè hem estat cridats i escollits. No oblidem la vocació inicial; no negligim mai el primer amor.
