Data: 6 d’abril de 2025

Som a les portes de la Setmana Santa, a punt d’encetar la celebració del Tridu Pasqual en el qual celebrem la passió, mort i resurrecció del Senyor. La histò­ria d’aquests dies ressona en els nos­tres cors, la tenim ben apresa, però a vegades de tan sabuda no acabem de trobar-hi els matisos que ens la facin de nou propera, per tal que siguin un element de conversió; no acabem de fer d’aquest passat un present sempre innovador i sem­pre transformador.

A les portes de la Setmana Santa, a les nostres terres vivim com un tast, com una aproximació a la profun­ditat del misteri, i el fem de la mà de Maria, la primera deixebla, la primera entre les dones per mitjà de la qual s’obri la porta de la nostra salvació. Aquest dies la imatge de Maria recorrerà moltes de les nostres viles, la seva devoció està ben arrelada a la nostra ter­ra i la celebrem, venerem i honorem al llarg de l’any en quasi cadascuna de les nostres poblacions. Però aquests dies tan transcendents la venerem sota l’ad­vocació de la Mare de Déu dels Dolors.

No hi ha dolor com el dolor d’una mare quan perd un seu fill, és un dolor inconsolable, un dolor que escapa a qualsevol lògica, que va contra tot allò que pugui ser previsible. No hi ha dolor com el dolor d’una mare per­què no hi ha tampoc amor com l’amor d’una mare. Maria és deixebla, Maria és actora impres­cindible en la his­tòria de la salvació; però Maria és per damunt de tot i abans que tot, mare. Una mare que, com tota mare, estima el seu fill amb la tendresa amb la qual tan sols una mare ho pot fer. Patí Maria en veure amenaçat el seu fill davant d’Herodes, patí quan el creia perdut al temple; Maria patí molts cops per Jesús, sabia que en aquell noi i en aquell home hi havia quelcom que el feia diferent a qualsevol altre, sabia que en certa ma­nera ella no podia interposar-se a la missió de Jesús -aquella que li havia estat confiada pel Pare- amb el seu amor de mare, que la movia a evitar qualsevol so­friment al seu fill. Però no per això deixà mai de patir.

Aquestes espases que traspassen el cor de Maria, imatge amb la qual representem habitualment el seu dolor, fent referència a allò que Simeó li havia profetit­zat, ens mostren un dolor compartit amb tantes altres mares que sofreixen en silenci, a voltes impotents, pels seus fills i filles als quals la vida no els somriu pas, ans al contrari, els rebutja amb totes les seves forces.

Mirar a Maria, sota l’advocació de la Mare de Déu dels Dolors, és mirar amb esperança allí on sembla que no hi ha lloc per a l’esperança. L’esperança d’un matí de diumenge i d’una tomba buida, signes de la victòria de la vida sobre la mort, de la victòria de l’esperança sobre la desesperança.