Data: 13 d’abril de 2025
La joia que prové de la fe no es pot amagar, no és per amagar-la. Aquell diumenge la multitud enfervorida sortí als carrers i a les places de Jerusalem convençuda que el fill de David havia arribat, i que a partir d’aquell moment tot seria diferent. Tenien raó, però estaven enganyats. Enganyats, perquè aquell regne que havien anunciat els profetes des de feia segles, que havia de tornar la dignitat de poble a Israel, no era pas com se l’esperaven; no era un regne per als poderosos i envoltat de majestat, ans al contrari: era un regne per als senzills i humils de cor, amb un rei muntat en un ase. Tenien raó, però, perquè Jesús era veritablement rei.
Entre els crits d’eufòria del diumenge i els crits d’odi del divendres hi ha molt poc espai de temps. Tots sabem que les glòries d’aquest món són fugisseres, però no són les aparences les que valen, el que val és el fons, el contingut, el missatge. Què ens diu avui, a nosaltres, el relat de l’entrada triomfal a Jerusalem seguit immediatament en la litúrgia del Diumenge de Rams del relat de la passió i mort de Crist? Tot just entrem a l’església i la litúrgia ens mostra com aquells crits de joia, aquells mantells estesos pels camins, són substituïts pel lament del Salm 21: «Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?» Un rei aclamat, esdevé tot seguit un malfactor abandonat de tothom, que mor d’una manera ignominiosa.
En la realitat de Déu, no tot és com sembla. Les aclamacions del diumenge no són creïbles, l’abandó del divendres no és tal. La veritat la tindrem a l’albada del següent diumenge, quan de manera discreta la tomba quedarà buida. A partir d’aquí, caldrà veure-hi amb els ulls de la fe: de cap altra manera podrem entendre el que ha succeït. La resurrecció és la més preclara de les realitats, i alhora el més gran dels misteris.
«Si us dic que sí, no em creureu. Si us faig preguntes, no em respondreu.» (Lc 22,67-68) A la incredulitat dels qui contemplaven a un Jesús indefens i maltractat l’ha succeït la nostra fredor davant del sofriment dels altres, imatge sempre d’aquest Crist sofrent que ens diu la darrera paraula amb la seva resurrecció. La gran lliçó d’aquests dies no és la compassió davant d’un Crist vexat i torturat, la gran lliçó d’aquests dies és reconèixer el seu rostre en el sense llar, en l’immigrant rebutjat, en la víctima de maltractaments, en el dependent i en el pres o l’exiliat per tants motius.
Déu és amor, però ens cal dedicar-li temps, reconèixer-lo en el rostre de l’altre.
