Data: 31 de gener de 2021
Benvolguts i benvolgudes,
A Sant Julià del Llor, una petita parròquia de la comarca de la Selva, hi ha un pont ben peculiar. Un pont llarg de quatre arcades. És romànic. Restaurat no fa gaires anys, fa goig de veure. Però, un dia ja llunyà de l’any 1777, el riu Ter li va fer una mala jugada: en desbordar-se es va desviar del pont i va decidir passar cinc-cents metres més avall. El Ter i el pont van renyir. A partir d’aquell dia, el Ter segueix riu avall per les arbredes i el pont roman solitari, enmig d’un camp, esterniat al solell.
Sempre que l’he anat a veure m’ha causat admiració i, al mateix temps, molta pena. Admiració per la seva antiguitat i admirable bellesa, per la resistència dels seus carreus i la solemnitat de les seves arcades. I pena de veure’l tan isolat, ignorat i completament inútil. Alguns arbres, solidaris de la seva orfandat, acaronen les seves pedres. Sent la remor de les aigües llunyanes, però aquestes ja no besen els seus contraforts. Enyora el trepig suau del vianant i el trot compassat de la cavalcadura. El pont de Sant Julià del Llor fa prop de dos-cents-cinquanta anys que no fa de pont.
El pont de Sant Julià em serveix de comparança amb l’Església d’avui i la de sempre. L’Església ha de ser un pont vivent, movedís, animat per la força de l’Esperit, atent a les riuades del món i posat al servei de les persones. L’Església no és arqueologia, si bé esguarda amb afecte i veneració els monuments d’antany. L’Església constantment ha d’estar construint ponts nous. Si la riuada del món fa reguers nous, l’Església ha d’estar-hi atenta i donar la resposta adequada. La seva feina és llançar passeres de comunicació i de solidaritat entre els homes i dones, per tal que ells i elles trobin en Déu el motiu de la seva existència.
El proppassat 21 de gener, solemnitat de sant Fructuós, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del Concili Provincial Tarraconense, els bisbes de Catalunya vam fer públic un document en el qual qualificàvem dit Concili com un do de Déu i un temps de gràcia per a les nostres Esglésies. De la mateixa manera com ho va ser al seu moment el Concili Tarraconense, és l’hora que l’Església procuri i estableixi ponts nous al servei de les persones. Aquesta és la intenció del document publicat fa deu dies, que porta per títol Esperit, cap on guies les nostres Esglésies?Als vint-i-cinc anys del Concili Provincial Tarraconense del 1995. Els reptes que presenta el context en què ens trobem són enormes, donats els canvis socials i culturals d’aquests últims anys. Però també, diem els bisbes, «cal que reconeguem la nostra manca de vigor a l’hora de comunicar i de viure l’Evangeli de Jesús». A nivell intraeclesial, hem pogut crear «una resignació ambiental que subratlla tot allò que no va bé i no sap reconèixer els fruits de bondat i de santedat que es recullen en el dia a dia del Poble de Déu que peregrina a la nostra terra», un poble que «escolta els batecs de la història i no s’aparta del dolor del món, sinó que el recull amb la misericòrdia i la solidaritat».Per contra, l’Església «no ha d’estar reclosa en les seves estructures i organismes sinó que s’ha d’encarnar i fer-se solidària dels goigs i les tristeses, els sofriments i les esperances de la humanitat». Com afirmava el papa Francesc en el missatge de la passada Pasqua, «que el Senyor faci de nosaltres constructors de ponts i no de murs» (21 abril 2019).
Si l’Església no vol quedar-se arraconada i sola com el pont de Sant Julià, s’ha de mullar els peus i ha de continuar fent ponts nous. Amb el subtítol de fons, «Esperit cap on guies les nostres Esglésies?», rememorant el Concili Tarraconense i, al mateix temps, glossant el document acabat de publicar, li dedicarem el contingut de les properes Cartes Dominicals.
