Data: 7 de febrer de 2021
Benvolguts i benvolgudes,
A la Carta Dominical del darrer diumenge, proposàvem de glossar i comentar durant unes quantes setmanes el document dels bisbes de Catalunya del mes passat, publicat a propòsit del vint-i-cinquè aniversari del Concili Tarraconense: «Esperit, cap on guies les nostres Esglésies?»
En l’intent de resposta a aquesta pregunta cabdal, cal afirmar, abans de tot, que la raó de ser de l’Església i la missió comuna de tots els batejats és anunciar que Jesús és el Senyor. L’Esperit ens empeny a aquesta tasca ingent, malgrat que els reptes que presenta el context en què ens trobem esdevenen enormes. Els bisbes constatem com «amb la irrupció de diversos fenòmens socials i culturals de gran abast, com la globalització, la secularització i la quarta revolució tecnològica, ha augmentat la indiferència religiosa i ha eclosionat una religiositat individualista allunyada de les confessions religioses tradicionals». Al mateix temps, «en el marc d’una societat líquida, s’han trencat moltes cadenes de transmissió “natural” de la fe, sobretot dins les famílies», tot fent que Catalunya esdevingui veritablement un país «de missió».
Davant aquest nou paradigma, si bé «el subjecte que comunica l’Evangeli i surt en missió és el Poble de Déu en el seu conjunt», convé recordar que «cada batejat» és cridat a realitzar-ho en el seu propi àmbit. Cap cristià convençut en pot quedar exclòs. Ho exigeix la nostra pròpia dignitat com a cristians. «Escampar l’Evangeli i proposar-lo amb els fets i les paraules, suscitar nous amics de Jesús, no és proselitisme sinó profecia.»
Dir que Jesús és el Senyor va més enllà d’una presentació de la vida de Jesús de Natzaret. Vol dir confessar i proclamar que Jesús és el Fill de Déu, autor i salvador de la vida. «Qui creu en mi, encara que mori, viurà» (Joan 11,25), ens diu Jesús.
Els cristians hem de comunicar aquesta fe enmig de la indiferència religiosa del món d’avui, estant «sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui ens demani raó de la nostra esperança», com trobem escrit a la primera carta de sant Pere. Ara bé, la mateixa carta indica que això ho hem de fer «suaument i amb respecte, mantenint la rectitud de consciència; així quedaran confosos […] els qui ens difamen per la nostra recta manera de viure en Crist» (1Pere 3,15-16). Aquesta fe i esperança convé refrescar-la i enfortir-la. Aleshores la nostra convivència humana esdevindrà també una comunió de fe. Els camins que tenim per anunciar que Jesús és el Senyor, a més de l’anunci explícit en forma de proposta positiva, són el propi testimoni de vida, que esdevé imprescindible, però, a més, esdevé molt important el diàleg amb la societat, el servei gratuït i perseverant als necessitats i les manifestacions de religiositat popular.
L’evangelització no és un procés mecànic. És Déu qui regala el do de la fe. Però, al mateix temps, demana la nostra mà d’obra.
Ben vostre,
