Data: 9 d’abril de 2023
Santa Pasqua de resurrecció! Avui, dia de Pasqua, i durant tota la cinquantena pasqual, els cristians ens diem els uns als altres: «Bona Pasqua!», «Crist ha ressuscitat!» Voldria que aquesta fe pasqual en el Senyor ressuscitat ens portés també a refermar la nostra fe i el nostre amor a l’Església —que ja estimem—, amb un coneixement més aprofundit del que és i de la seva missió. Ens podríem preguntar, què és l’Església per a mi? I no són suficients les respostes teòriques. Certament que l’Església està composta per homes i dones amb les grandeses i misèries, amb la seva fe, però també amb els seus pecats i defallences. Tan sols hem de contemplar-nos a nosaltres mateixos per adonar-nos-en. Però, malgrat tot, davant el que és l’Església, hem de fer un procés de mirada interior sobre el que l’Església ha estat i és per a cadascun de nosaltres. Probablement hem començat a conèixer-la gràcies als pares i padrins, la parròquia, algun catequista, amics i professors de l’escola, algun sacerdot, alguns escrits… I tant de bo n’hàgim tingut unes «experiències» de fe i d’amor, a través de persones properes que ens han estat referents; sants i santes ⸻com afirma el papa Francesc⸻ que ens atreuen per la seva exemplaritat. També han pogut ser bones experiències les celebracions litúrgiques, la participació a una processó o les trobades als santuaris que visitem i estimem.
El papa Benet XVI va afirmar que «no es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva» (Deus caritas est, 1). I hem de dir que és l’Església qui ha fet possible aquesta trobada. L’Església és, al mateix temps, visible i espiritual, és com un sagrament, és a dir, misteri de comunió de Déu amb nosaltres, i poble de Déu en marxa, en pelegrinatge cap a la vida per sempre. Un sagrament és sempre una realitat palpable i visible, però que ens acosta i ens fa entrar en una realitat invisible, de gràcia i d’amor. A través de la realitat d’uns homes i dones que vivim units per la fe i que formem el poble de Déu, trobem realment el que és el cos de Crist. L’Església és qui fa visible i trobable la Persona de Jesucrist ressuscitat, i alhora ell pot actuar a través nostre. L’Església continua actuant en nom de Jesús, fent miracles d’amor, de servei, de valentia, de perdó…
Per tant, estimem l’Església! Sí! L’estimem perquè, formada per dones i homes que creuen, és l’aixopluc necessari, fins i tot, de les nostres debilitats. Perquè, els qui som membres d’aquesta Església que estimem, no hi participem trossejats, duent-hi només les nostres bondats, la nostra caritat i el nostre amor. Hi participem sencers, i això implica que hi aboquem també les nostres debilitats. I l’Església, que és Mare, ens encomana la seva santedat malgrat les nostres misèries. Perquè l’Església és Mare i és Santa, i ho és per ella mateixa, no pels nostres mèrits. El Papa ens recorda també que amb el baptisme es neix «com a fills de Déu» i per això els fidels han d’«estimar l’Església, com s’estima una mare, sabent comprendre també els seus defectes, ajudant-la a ser més bonica i autèntica […] sense oblidar la importància de participar en la vida de l’Església, com part d’ella, en una relació vital i no merament formal».
Amb aquest esperit, santa Pasqua!
