Data: 2 d’octubre de 2022
Benvolgudes i benvolguts, recentment s’ha aprovat la llei que regula l’eutanàsia a l’Estat espanyol, a la qual ja s’hi han acollit algunes persones. Avui no parlaré d’aquesta llei. Com vaig dir al seu moment, davant lleis com aquestes, els cristians hi hem de fer objecció de consciència. Em remeto, a més, a la Nota doctrinal sobre l’objecció de consciència: Crist ens ha alliberat perquè siguem lliures, publicada per la Conferència Episcopal el passat 25 de març. Avui vull parlar de l’atenció global que es dona a alguns pacients per motiu de la seva edat, un tema que ha aparegut en diversos mitjans.
Hi ha una pràctica no escrita, però real en certs àmbits del sector mèdic, segons la qual als pacients d’una certa edat no cal practicar-los determinades proves o proporcionar-los determinats tractaments perquè es considera una cosa innecessària que va en detriment d’altres pacients amb més probabilitats de sobreviure. Fer aquest plantejament equival a dir que les persones grans ja no són útils a la societat i com que han fet el seu camí a la vida, no cal dedicar-los els mateixos esforços que als pacients que sí que poden encara ser útils o viure més anys. I em pregunto: La dignitat de la persona depèn de l’edat? No. És com si el grau de dignitat de l’ésser humà anés en relació amb les capacitats mentals, la riquesa o la posició social.
Mai no agrairem prou a la medicina tot el que ha fet pel benestar de la humanitat, però la ciència mèdica, com tota activitat humana, es pot esbiaixar. Amb aquestes pràctiques es renuncia a la seva finalitat, que no és altra que estar al servei de l’ésser humà. La medicina no pot fer seu el plantejament que considera l’home exclusivament com un element més en l’escala evolutiva, encara que sigui el més evolucionat, perquè això obre la porta a pràctiques perverses que desposseeixen l’home d’aquella dignitat, cantada admirablement per Pico della Mirandola en la seva Oratio de hominis dignitate (1486), que l’havia caracteritzat des de sempre.
Si la vàlua de l’ésser humà es mesura per l’edat, pel seu rendiment o utilitat social, ¿qui s’atribuirà la capacitat de qualificar la dignitat de les persones? ¿No penseu, amb mi, que aquest és un greu perill? L’argument de qui defensa que no val la pena esmerçar esforços en qui ja no és útil a causa de la seva edat, no és lluny dels arguments de films de ciència ficció que presenten societats idíl·liques que eliminen els habitants a partir d’una determinada edat, o de les pràctiques reals de l’Alemanya de la Segona Guerra Mundial que va posar en marxa l’eufemística operació «T4» per eliminar persones no productives per a l’Estat.
On queda el necessari debat sobre el testament vital i el dret a la mort digna? On queden les pràctiques humanes del ben morir i la seva relació amb la preservació de la vida i la dignitat durant tota l’existència? Els cristians entomem aquest debat, el considerem necessari i tenim la idea clara que l’ésser humà, creació de Déu, no pot quedar reclòs a determinades decisions públiques, sinó que posseeix intrínsecament una dignitat inalienable independentment de l’edat o de la seva condició social.
Ben vostre.
