Data: 19 de desembre de 2021
Sabem que l’esperit de l’Advent ens estimula a viure expectants, sigui per la via de la denúncia profètica de Joan el Baptista, sigui per l’encís de Maria que posa davant la nostra mirada el futur de la veritable felicitat.
En el seu conjunt, l’esperança d’Advent ens fa somniar amb els “atris de la casa del Senyor”, com canta el salm 83(84).
“Que n’és, d’amable, el teu temple,
Senyor de l’univers!
Tot jo sospiro i em deleixo
pels atris del Senyor.
Ple de goig i amb tot el cor
aclamo el Déu que m’és vida.
Fins l’ocell hi troba casa,
l’oreneta s’hi fa un niu
on posar la fillada,
prop dels teus altars”
Hauríem de tornar una vegada i una altra a resar (cantar) aquest bellíssim salm i molt especialment en temps d’Advent, quan centra la nostra atenció la virtut de l’esperança.
L’anhel és de gaudir de la bellesa del temple de Déu. No per l’atractiu de la construcció, sinó perquè hi habita Déu. És Ell qui dona la bellesa al lloc on es fa present: la humanitat de Jesucrist, Maria, l’Església, l’Escriptura, els sagraments, els germans, etc. És Ell qui fa bella i amable la vida. Ell és l’objecte de la nostra esperança.
Però, com afectat per una certa timidesa davant el lloc sagrat, l’orant del salm expressa el seu desig d’estar almenys en els atris del temple (fins amb una certa enveja dels ocells i les orenetes). En realitat, el nostre anhel és viure a la casa on habita el Senyor, estar amb Ell. Però sabem que aquí, en la nostra història, sols podem aspirar a estar en els seus atris. L’Església d’aquí, que la tradició anomenava “militant”, és justament un atri del temple on Déu habita, l’Església del cel.
L’esperança d’Advent reviu aquella expectació que sentien els israelites piadosos en temps de Jesús (com ara l’ancià Simeó i la profetessa Anna): veure, escoltar, palpar el Messies. Una vegada que Jesús es presenta, de manera tan sorprenentment humana, qualsevol podia reconèixer que encara estem en els atris del temple. La nostra esperança no s’acaba aquí. El mateix Jesús ens dirà en l’Evangeli de sant Joan que sostinguem l’esperança perquè ens prepararà lloc, en les estances de la glòria on Ell habita a la casa del Pare.
Però amb el salmista ens sentim legitimats per a desitjar els atris, la proximitat, la presència real de Déu, encara que sols sigui a través de realitats humanes.
Nadal és l’inici de la presència real de Déu en realitats humanes. La qual cosa és ja molt més del que podia somniar Israel, que va continuar escandalitzant-se que el Déu altíssim es presentés tan humà. El Temple de Jerusalem no era més que un signe, un lloc que el poble d’Israel dedicava a la trobada orant amb el Déu Totpoderós, que no cap en el cel ni en la terra. Nosaltres, en canvi, reconeixem que aquest mateix Déu, per amor, “s’ha encabit” en la humanitat de Jesús, per a oferir-se al món. I arribar fins aquí ja és una gràcia immensa. L’alegria esperada de Nadal és justament gaudir d’aquest do.
