Data: 7 de maig de 2023
Benvolgudes i benvolguts, la història ens conta que, a l’inici de la Revolució de l’any 1868, que suposà el destronament i l’exili de la reina Isabel II, les anomenades Juntes provincials implementaren un to d’innecessària persecució religiosa a una revolta que no havia sorgit com a oposició a l’Església, sinó com desig d’unes majors llibertats democràtiques. Aquestes Juntes rivalitzaren en decrets i excessos anticlericals: dissolució i expulsió de religiosos i eclesiàstics, ocupació d’esglésies, saqueig de convents, etc. Enmig de tots aquests afers lamentables, es conta que l’alcalde d’un poble de Catalunya, no tenint cap institució religiosa per dissoldre, va escriure al Governador de la Província en els següents termes: «Pongo en conocimiento de V.E. que he disuelto al Cura Párroco.» No es parla, però, de com s’ho va fer!
L’anècdota té la seva gràcia, però té també el seu caire llastimós. Aquell alcalde no podia enorgullir-se d’excessiva cultura. Semblantment, l’absència d’una cultura judeocristiana porta al desconeixement del que ha impregnat la nostra cultura occidental i de les mateixes creences religioses de molts dels nostres conciutadans. Aleshores, com hem viscut fa unes setmanes, ens podem trobar amb situacions en les quals, volent fer-se l’espavilat, un acaba fent el ridícul o mancant al respecte als sentiments religiosos més íntims dels altres, cosa que acaba essent el mateix. I pel camí que anem, qui assegura que el cas no es pugui repetir?
D’on ve que fem festa el diumenge i no el dimarts? Per què la Pasqua és una festa secular? Què signifiquen les creus que en molts llocs trobem a les entrades dels pobles? Per què serveixen aquests edificis grans, ben sovint monuments d’art, que donen una fesomia pròpia a cada poble? Per què diem que som a l’any 2023 i no al 1800? Què hi pinten tantes ermites i santuaris en els llocs més emblemàtics de les nostres contrades? I podríem allargar la llista amb preguntes tan casolanes com les anteriors.
La història dels nostres pobles no pot silenciar-se. Tothom és hereu d’un passat que no ha escollit i que, això no obstant, el conforma. Per honradesa a les noves generacions, cal procurar-los un mínim de cultura judeocristiana, si més no per entendre el nostre país. Es calcula que, entre l’escola pública i la concertada, poc més del 25% dels alumnes de Catalunya acudeixen a la classe de religió. Ara que tenim l’oportunitat a Catalunya d’implementar una «atenció educativa» a l’alumnat que no opta per la classe de religió confessional, preguem a les autoritats educatives que, almenys, aquesta atenció educativa inclogui uns mínims de cultura judeocristiana, donat que —ho vulguem o no— la mateixa Bíblia esdevé un veritable atles iconogràfic de la nostra cultura occidental.
Quan era petit i anava a l’escola pública del meu poble, eren els anys en què se silenciaven uns fets de la història que han contribuït a ser el que som. Al seu moment, els de la meva generació ens en vam queixar. Quan als nostres carrers aparegueren plaques amb noms com Rafael Casanova, Francesc Macià, Carrasco i Formiguera o 11 de setembre, haguérem d’aprendre qui eren aquests senyors o què va passar aquell dia. Lamentable, perquè són persones i fets clau de la nostra història. Semblantment, una cultura religiosa bàsica, completa i objectiva no ha de fer por a ningú. No diem que la persona humana pot ser més lliure com més coneixements té?
Ben vostre,
