Data: 15 de novembre de 2020
Tal com diem, la fraternitat entre tots els éssers humans ha de tenir un fonament, alguna cosa que li serveixi de base, quelcom compartit per tots. Alguna cosa que es tingui en comú, i que, alhora, pugui ser reconegut com a propi per cadascun, per totes les persones de qualsevol racó del món…
Intuïm que, si hi ha una falta tan gran de fraternitat en el nostre món, és precisament perquè no es reconeix un vincle que ens uneixi. Si l’altre és tractat com a estrany i aliè, és perquè aquesta és la imatge que en tenim. La seva existència i els seus problemes són seus i no ens afecten per res. Solament quan la casualitat fa que la nostra vida, d’alguna forma, sigui depenent de la seva, llavors ens hi interessem. Aquesta és l’experiència quotidiana durant la pandèmia actual: Per què ens preocupa la salut dels altres? Perquè el veiem com a germà o perquè de la seva salut depèn la nostra? Potser totes dues coses. Però sens dubte preval el segon motiu: en el fons pensem que estem en la mateixa cordada d’escaladors i arribarem al cim, si tots hi pugen segurs. La fallada d’un de sol ens pot precipitar a l’abisme.
Per això és tan important identificar la corda a la qual tots estem lligats. No pot ser una cosa tan eventual com ara l’interès per la salut en cas d’una pandèmia, o un sentiment vague de compassió, o l’eficàcia de la força fruit de l’obstinació comuna per a aconseguir un objectiu econòmic…
Al llarg de la història hi ha hagut moltes maneres de pensar que reconeixien alguna cosa en comú a tots els éssers humans. Quan es va començar a reclamar la fraternitat com a projecte social, i a lluitar per a aconseguir-la, es donava per entès que tots tenim en comú la raó i la naturalesa. Reconèixer-ho era una exigència de la dignitat que té tot ésser humà. Avui, no obstant això, no es parla de “naturalesa i raó” única i compartida, encara que sí que es reconeix la dignitat de tota persona humana. Però, per què tota persona és digna de viure i per què compartim aquesta dignitat?; què tenim en comú totes les persones?; què “ens agermana”?
El papa Francesc, en el seu capítol primer, titulat Les ombres d’un món tancat, constata el fet de l’absència d’un projecte, d’un horitzó i un rumb comú, que facilitin la sensació de pertinença a la mateixa humanitat (nn. 15-17; 26; 29-31). Aconseguir-ho sembla “un deliri” (n. 16) i constituir-nos en un “nosaltres” és una cosa urgent (n. 17).
Crida l’atenció la frase “constituir-nos en un nosaltres”. Quelcom fa sentir-nos germans i poder parlar en plural. El Papa confirma que, sense sentir-nos “un nosaltres”, no serà possible la fraternitat universal. Però llavors, es tracta d’alguna cosa que hem de fer?; o més aviat d’alguna cosa que ja existeix i sols s’ha de reconèixer?
El Papa afirma l’anhel de fraternitat que hi ha en tota la humanitat en contrast amb la realitat: l’absència de germanor és una de les contradiccions més flagrants del nostre món. Però, com ja hem dit parlant del dia de Germanor, per a un cristià la fraternitat universal no sols no és un problema, sinó que forma part del seu credo. Per això el Papa diu en la Introducció a Germans tots:
“Encara que ho vaig escriure partint de les meves conviccions cristianes, que m’animen i nodreixen, he intentat fer-ho perquè la reflexió s’obri al diàleg amb totes les persones de bona voluntat.”
És legítima la nostra obstinació a aconseguir la fraternitat universal, almenys com a formant part del nostre compromís evangelitzador i missioner.
