Data: 28 de juny de 2020
El deixeble – testimoni de Jesucrist experimenta diverses pors.
Una d’elles, més que por, és el temor reverencial vers el misteri que ha de testificar. És el temor que experimentava Isaïes quan va rebre la missió de ser profeta: ¿com poden parlar de tu els meus llavis impurs? (cf. Is 6,1-8). Ben mirat, exercir de testimoni del misteri és una gosadia. Si ens mantenim com evangelitzadors i testimonis és sols perquè hem estat enviats i l’Esperit ens acompanya. El testimoni se sent massa petit per a portar i comunicar un misteri tan gran.
Però hi ha una altra por més freqüent i també més complicada. És la por que sent qui confessa la seva fe, o en dona raó, tement una reacció adversa dels qui el miren o l’escolten. Una por que indueix a témer la crítica, la burla, una certa solitud, la pèrdua de valoració social, ser “etiquetat”, etc. Alguna cosa semblant pressentia Jesús quan, coneixent la feblesa dels seus deixebles, els va dir: “no tingueu por dels qui poden matar el cos però no l’ànima”. Segons sembla, alguns deixebles pensarien que també perdrien l’ànima, si solament hi radicava l’honor, el bon nom, l’èxit…
La veritat és que ha penetrat en l’imaginari social una imatge negativa de l’Església i de la fe. Els nostres errors i pecats, que reconeixem humilment, hi tenen quelcom a veure. Però ells sols no poden explicar aquella imatge negativa. L’Església ha donat, i continua donant un bon testimoniatge, a l’altura de ser testimoni de Crist, al costat dels més necessitats en situacions de sofriment humà. Però hi ha una mena de consigna, no sabem si explícita o sobreentesa, en els mitjans de comunicació “més o menys oficials”, consistent a silenciar qualsevol obra bona de caràcter social realitzada per l’Església o per membres creients com a tals. Les notícies que aquests mitjans troben repetidament en l’Església solen ser errors o escàndols. Potser cotitzen bé en el mercat de la informació… o potser hi predominen criteris ideològics…
És un fet quotidià, però que mereix ser aprofundit en un altre moment.
La fe en Jesucrist ens allibera de la gran esclavitud de la por. No hem d’oblidar que Jesús ens va manar que “no sàpiga la teva mà esquerra el que fa la teva dreta”. Al contrari, ho hem de recordar sempre, encara que en un altre context (per exemple davant un perill de fariseisme). Però també ens va dir que hem de ser sal i llum, i tot el que hem escoltat a cau d’orella haurà de ser anunciat obertament, i que hem d’anar i anunciar a tothom l’Evangeli…
El bon testimoni de Jesucrist porta en si mateix un tresor. La seva grandesa no sols consisteix en el fet d’haver estat enviat. La seva mateixa fe, la saviesa continguda en el misteri de vida que ell coneix, creu i desitja transmetre, és el tresor que necessita la humanitat empobrida. Testificar la fe és enriquir el món. És contribuir a la salvació del món. El cristià temorós i pusil·lànime no ha arribat a copsar i gaudir del gran tresor que és la Bona Notícia de l’Evangeli.
Alhora aquest bon testimoni no podrà oblidar mai que, si porta en si mateix aquest gran tresor és perquè Jesucrist no es va avergonyir de ser servit en el món amb un instrument tan feble i inapropiat. La feblesa, inclosa la feblesa moral, acompanya sempre la transmissió de la fe. Els sants, grans testimonis, també van ser pecadors, només que va vèncer en ells aquella llibertat que brolla de la salvació de Crist.
