Data: 23 de maig de 2021
No ens sona bé l’expressió “gloriar-nos”, encara que gairebé no la fem servir nosaltres. En català es podria substituir per “estar molt cofoi de si mateix”. Si se’m permet, podem dir que significa un “excés”d’autoestima.
No ens agraden les persones que van de triomfadors per la vida: hi veiem vanitat, prepotència, orgull.
Tot i així, sant Pau usa aquesta paraula moltes vegades. I avui també hi ha els qui, a la vista d’estadístiques i estudis sociològics, coneixent a més l’estat psicològic dels cristians, ens diuen que estem molt baixos d’autoestima enfront d’un món i una societat que veiem poderosa i dominadora. Uns diran que ho tenim merescut, perquè en el passat hem estat prepotents, o perquè hem comès errors i pecats i en el fons volem fins i tot dominar…
Reconeixem el fet que hi ha un sentiment molt estès entre els cristians de desemparament, una mena de complex i por de manifestar-se i actuar com a tals. ¿Ens falta seguretat en el que som? ¿Té avui valor la nostra fe? ¿Som nosaltres mateixos culpables, dignes de marginació, silenciament o menyspreu?…
Sant Pau no hi tenia cap problema. Ell sabia que el gran error de la seva vida era haver-se gloriat en coses que no tenien valor; que havia comès el gran error de gloriar-se en el que ara veia buit i una pèrdua… Però ara sí, després d’haver cregut en Crist, sabia i proclamava “que es gloriava en el Senyor” (cf. Fil 3,3); i no precisament en savieses, mèrits, fortaleses, sinó en la creu i en les seves febleses.
Avui celebrem que la glòria contemplada en Jesucrist que se’n pujà al cel és participada ja per nosaltres en rebre el seu mateix Esperit. Avui l’Esperit de Jesucrist vol passar al nostre interior i habitar estant en la nostra carn feble. Aquesta és la millor medicina contra la baixa autoestima.
Perquè l’autoestima que s’adquireix mitjançant l’acumulació de qualitats, mèrits i triomfs; l’autoestima que “cura psicològicament les nostres depressions”, potser mitjançant el reconeixement aliè, tard o d’hora s’esvaeix. I, a més, té un efecte secundari més greu, que és l’autoengany, l’enlairament, la dependència de la pròpia imatge. I encara pitjor, es basa en una idea d’una convivència competitiva, suscita enveges i conflictes…
“Tots necessitem ser estimats (valorats) per uns altres, i quan ho percebem adquirim seguretat i alegria”. És veritat, però això no és sinó la superfície d’una veritat més profunda.
– L’amor que realment em fa viure és gratuït, és a dir, no es basa en les meves qualitats.
– És un amor del’ésser més poderós, que no obstant això s’ha fet menyspreable per mi, fins a compartir la meva feblesa.
– És un amor que em fa amable, perquè em regala el do del seu amor, és a dir, del seu Esperit.
I aquest do és real en mi, tant si tinc com si no tinc qualitats, tant si tinccom si no tinc mèrits, que despertin l’admiració i l’afecte dels altres. Aquest és el nostre valor, la base de la nostra estabilitat, la font de la nostra llibertat i de la nostra alegria.
En això ens gloriem, amb la més sincera humilitat, perquè tot ho hem rebut i aquesta mateixa glòria també la comparteixo amb el meu germà, amb qui ni tan sols goso comparar-me. Així neix i es gloria l’Església.
