Data: 2 de març de 2025
Aquests dies alguns mitjans de comunicació recorden que ara fa cinc anys vam viure el drama de la pandèmia. Va començar a la Xina a finals de gener, i a mesura que anaven passant els dies rebíem atònits les notícies de confinaments a diversos llocs del món i de suspensió d’actes públics, fins que en el mes de març es va decretar també aquí el confinament. Es varen succeir uns mesos força complicats, tràgics per moltes persones que van perdre la vida a hospitals i a residències, i molts que ho van haver de viure en la soledat, fins que a partir del mes de maig hi hagué un alleugeriment progressiu de la pandèmia i d’aquell confinament.
A la nostra diòcesi, seguint les normatives governamentals que ens arribaven, es van suspendre celebracions i actes religiosos, i únicament les esglésies quedaven obertes i es transmetien algunes celebracions telemàticament com un signe d’esperança per a la nostra relació amb Déu. El toc de les campanes esdevenia d’alguna manera el crit d’un poble que aixecava la seva veu a Déu demanant el seu ajut i protecció.
En les reflexions d’aquells dies i en els posteriors ens plantejàvem com a societat si realment sabríem aprendre les lliçons d’aquella tragèdia. Alguns fins i tot deien que hi hauria un abans i un després, i que res no seria igual després d’aquella experiència. Perquè és veritat que, arran d’aquella situació, es va incrementar molt la solidaritat entre les persones, i tothom volia ajudar i col·laborar de la manera que fos possible en les situacions de dificultat que patien moltes persones, especialment les més vulnerables de la societat. També aquella situació va ajudar a la reflexió personal sobre el sentit de la vida, la capacitat de destrucció que podem generar o la necessitat d’implementar actituds positives per millorar la qualitat de vida. Per a molts s’oferia la possibilitat de tornar a girar la mirada envers Déu i prendre consciència més plena de la limitació i la petitesa de l’ésser humà davant situacions que escapen al nostre control i davant les quals experimentàvem una profunda impotència.
El progressiu retorn a la normalitat ens va fer experimentar que ens és molt fàcil oblidar i deixar enrere el que havíem après i que, en canvi, els vicis adquirits restaven entre nosaltres. L’aïllament va produir en molts un increment de l’ús de les xarxes socials i de l’individualisme i la desvinculació que comporten. D’altra banda, la tensió que es va viure en un bon nombre de llars per la necessitat de conviure cada hora del dia havia provocat també distanciaments i separacions.
Recordo que en aquell context de retorn, el bisbe de Terrassa i un servidor que aleshores era bisbe auxiliar vam publicar una carta convidant a entomar el nou curs amb il·lusió renovada i amb veritable esperança, sense oblidar les lliçons del passat. Fèiem referència a la importància de posar la confiança en Déu, que és l’únic que no falla mai, a incrementar el treball en l’acció caritativa i social envers els més necessitats i els ferits que sortien d’aquella situació, a l’acompanyament de les persones, especialment de les més ferides, a la intensificació de la vida interior i l’espiritualitat com a camí per viure la relació amb Déu, i la recuperació de les celebracions comunitàries.
Ara que es compleixen cinc anys de tot plegat ens hauríem de plantejar si realment n’hem après la lliçó. Perquè més aviat sembla que hem oblidat allò que vàrem viure, pot ser perquè de fet ho volíem oblidar, i hem oblidat també la lliçó de la nostra petitesa, de la impotència de la ciència i de la tècnica, i sembla que hem tornat a l’orgull i la prepotència de l’home del segle XXI, a la ceguesa de la nostra realitat, a oblidar la mirada de Déu per posar-la en el món.
Potser encara hi som a temps per no caure en el mateix parany, per reconèixer que només Déu ho pot tot, perquè Déu ho pot fer tot nou, és veritat, però compta amb la nostra col·laboració i les nostres capacitats de millora.
