Data: 24 de gener de 2021
El nostre interès a reflexionar sobre l’“humanisme cristià actiu” rau en el fet que una gran part de la nostra acció en el món es basa en aquesta idea o corrent de pensament. Hi ha fins i tot persones no creients que diuen que s’hi inspiren. Un cristià no pot deixar de ser humanista i actuar com a tal. Tal com hem dit, Jesucrist, plenament home, inspira tot el que és o ha de ser l’ésser humà. D’acord amb això, “humanista”, per nosaltres significa estar a favor de la persona humana, afirmar el seu valor (transcendent), respectar els seus drets, construir la ciutat, la cultura, tota la societat, buscant sempre el favor de l’ésser humà, de tot ésser humà…
L’humanisme cristià té una dimensió profètica. És la seva dimensió més compromesa. Consisteix a impulsar, amb mitjans moralment acceptables, una mena de lluita contra idees, pensaments o accions, que són contraris a l’ésser humà i la seva dignitat.
Hem al·ludit al testimoniatge de Sophi Scholl. Per una casualitat hem rebut més informació sobre ella i els fets que s’esdevingueren entorn del seu compromís com a cristiana. Em refereixo a l’empresonament i l’execució dels germans Sophi i Hans Scholl, al costat d’altres represaliats, líders del moviment “La Rosa Blanca”, en 1943, a Munic. Eren temps de la més crua repressió del règim nazi. “La Rosa Blanca” era un moviment, format en la seva majoria per intel·lectuals, professors i joves universitaris, que s’enfrontaven al règim establert mitjançant la resistència i l’acció no violenta.
Ja se sap que no era l’únic focus de resistència antinazi dins de l’Església catòlica i protestant. Subratllem aquí l’existència, les característiques i el destí d’aquest moviment, per la seva vinculació explícita a la fe cristiana, assumida com a punt ferm de la seva acció compromesa.
Els líders del moviment, a més dels dos germans esmentats, eren tres estudiants i un professor, Kurt Huber, filòsof i psicòleg. Aquests, i molts altres companys i col·laboradors, havien format part del Moviment Juvenil Alemany i, posteriorment de les Joventuts Hitlerianes. En principi, perquè eren obligats. Però també, perquè molts no podien deixar de sentir un irresistible atractiu cap als canvis i utopies, que els arribaven proposats per tots els mitjans d’una manera veritablement impactant. Un creient cristià especialment, ja que podia veure-hi una realització del desig d’un món que semblava acostar-se al Regne de Déu.
Aquest atractiu sempre s’ha donat en l’Església. A més no ens resulta estrany. Es va experimentar intensament en la generació que va viure el nostre canvi cap a la democràcia a Espanya; i avui es continua experimentant.
La successió dels esdeveniments i la recerca honrada de la veritat, personal i en grup, els va obrir els ulls. Van veure que no sols s’havien d’apartar del nazisme, sinó que l’havien de combatre, en nom de l’humanisme cristià, és a dir, en nom de la fe en l’home nou que va venir a instaurar Jesucrist. És curiós que cada acció “transgressora contra el règim” estigués amarada per aquest anhel, que hem citat: “Senyor, necessito resar, pregar. Sí! Hauríem de tenir sempre present, quan ens interrelacionem, que Déu es va fer Home per nosaltres”.
