Data: 30 de març de 2025
La vida que Déu ens ha donat i que vivim aquí a la terra està plena d’encerts i d’errors. Déu ens ha fet lliures i la capacitat d’escollir entre obrar bé i obrar malament està dins de les nostres possibilitats. Juguem, però, amb avantatge: tenim un Pare immensament misericordiós que ens espera, sempre amatent, per perdonar-nos i acollir-nos de nou. Per rebre el seu perdó i la seva abraçada acollidora ens cal, però, adonar-nos que estem en fals, que hem pecat. El pecat fa mal, ens fa mal a nosaltres mateixos i també molt sovint als altres, ja que habitualment les nostres faltes suposen una acció en contra dels altres.
Cap benestar podem trobar en fer el mal i tot el malestar desapareix quan fem el bé. Això és senzill de formular però difícil de practicar. En aquest temps de Quaresma, que és temps de conversió, i en aquest any Jubilar, que és un any d’indulgència, la pràctica del sagrament de la penitència ens pot ajudar i molt en aquest procés d’abandó del mal i d’acostament al bé.
Pel fill pròdig, tal com el coneixem, no fou fàcil aprendre la lliçó, adonar-se que havia pecat, i retornar amb el cap cot al costat del seu pare, amb el desig de ser acollit no ja com a fill sinó com a servent. Cert que també nosaltres quan cometem falta perdem la dignitat de fills, o millor dit, no en som mereixedors; però Déu és aquest pare que dia rere dia ens espera i quan ens veu, ni que sigui de lluny, es commou i corre per tirar-se al nostre coll i per besar-nos, perquè no ens ha deixat mai d’estimar com a fills.
Aquests propers dies celebrarem la Setmana Santa. Qui mor a la creu ho fa per amor, malgrat no haver rebut amor. Ell en cap moment deixa d’estimar. I com Ell la seva mare Maria a qui aquests dies venerem sota l’advocació dels Dolors. ¿Quantes mares no tenen els cors trencats en veure els seus fills allunyats, sofrint, o víctimes de tantes vicissituds i dependències com viu el nostre món? Maria és com aquest pare de l’Evangeli, ella sempre ens espera, no es cansa mai d’esperar-nos; com tota aquella mare que sofreix, sovint en silenci, però que no deixa mai de treballar i de pregar perquè els seus tinguin allò que els cal i notin l’escalf del seu amor.
També moltes mares sofreixen el dolor de veure els seus fills apartats de la fe que un dia els van transmetre. Però Déu és pacient i misericordiós, sap esperar, sap que un dia, quan sigui, nosaltres ens podem adonar que el millor que podem fer és retornar a la casa del Pare, certs que ell sortirà al nostre encontre, sense retrets, si la nostra conversió és sincera i de cor.
En aquest temps de conversió, en aquest any jubilar, no tinguem por de tornar al Pare, un pare que és tot ell amor.
