Data: 17 d’abril de 2022
Benvolguts i benvolgudes, Incerta glòria és el títol —manllevat a Shakespeare— de la novel·la que Joan Sales va dedicar a la Guerra Civil del nostre país, un títol que es pot extrapolar a qualsevol conflicte bèl·lic, també al que té lloc a Ucraïna. S’ha parlat molt d’aquesta guerra i se n’han analitzat les causes. Però aquí voldríem fer esment del paper que hi pot haver tingut el fet religiós —no de manera explícita— en el conflicte. Vagi per endavant la condemna sense pal·liatius de qualsevol guerra i d’aquesta en concret: el fet de voler entendre un conflicte no significa justificar-lo.
Europa s’ha construït històricament al voltant de la religió cristiana fins a l’època moderna. Les divisions del cristianisme s’han convertit simultàniament en divisions socials i polítiques, moltes vegades emprades per interessos partidistes. No és possible il·lustrar aquí totes aquestes divisions, però sí fer referència a la que afecta a Ucraïna i Rússia. Ambdues són de religió cristiana ortodoxa, però tota la part occidental d’Ucraïna —la més propera a Polònia—, és de confessió catòlica, encara que de ritus bizantí. Això explica també que els desplaçats ucraïnesos per causa d’aquesta guerra hagin estat tan ben acollits pels polonesos, majoritàriament catòlics. La resta són de confessió ortodoxa. Ara bé, la part més oriental —sobretot la zona del Donbass— pertany directament al patriarcat de Moscou. La resta, fins fa poc temps, depenien de Kíiv, però també gairebé majoritàriament units a la Patriarquia de Moscou. Amb tot, el govern de Kíiv, enfrontat al Kremlin aquests darrers anys, va dur a terme una intensa campanya per separar-se de Moscou, convidant les parròquies, amb promeses d’ajuts econòmics, a constituir una Església nacional Ucraïnesa. Això gairebé provocà un cisma entre els patriarques de Constantinoble i de Moscou, perquè el primer havia cedit als desitjos d’una Església ortodoxa ucraïnesa. Val a dir que per a Moscou, Kíiv seria equivalent al significat de Jerusalem per al cristianisme global. D’aquí que el patriarca Kiril de Moscou s’hagi referit als que s’oposen a la unitat històrica de Rússia i Ucraïna com «forces del diable».
Però amb aquesta guerra bona part de la població ucraïnesa, per motius socioreligiosos, encara que sigui eslava, ha acabat no depenent de Moscou, sinó de Roma o directament de Kíiv. Ara esdevé extremadament difícil ser cristià ortodox a Ucraïna i tenir com a màxima autoritat un patriarca rus.
Per una banda Rússia és Europa, però per altra banda Rússia encarna el totalitarisme, contra el qual Europa ha lluitat sempre. I, per contra, Rússia no tolera d’Occident el relativisme i el «secularisme militant», que, segons el metropolita HilarionAlfeyev, considerat el número dos de l’Església ortodoxa russa, «és molt més perillós del que va suposar l’ateisme militant de l’antiga Unió Soviètica». Ucraïna i Occident han comès molts errors polítics, però Europa no pot renunciar a allò que ha constituït la seva història bimil·lenària: la defensa de la llibertat enfront de la tirania. Dir això no és en absolut un al·legat en favor de la guerra, sinó de la negociació i del diàleg. Perquè, quan és fruit d’una guerra, la glòria de la victòria és sempre incerta; tan sols la glòria de la pau autèntica és duradora.
Que la Pasqua de la resurrecció del Senyor que celebrem avui els cristians catòlics i la que celebraran diumenge vinent els cristians ortodoxos ens porti a la glòria d’aquesta pau. Santa Pasqua!
