Data: 12 de setembre de 2021
Segurament les vacances no ens han aportat les “solucions” dels problemes que afecten la nostra vida quotidiana. Però, si s’han viscut amb una certa profunditat, amb el sentit que hi hem de donar els qui deixem que Jesucrist il·lumini tota la nostra vida, llavors les vacances hauran facilitat les disposicions personals que ens permeten d’afrontar els problemes amb ànim recuperat.
Una conversa casual amb una mare de mitjana edat, cultivada i inquieta, m’ha fet reviure tot un conjunt d’interrogants, que crec fonamentals. Estic convençut que els comparteix molta gent, que respira aires més o menys “creients” o que està oberta a la transcendència. Aquesta persona ha realitzat últimament -per a ella- el gran descobriment de la interioritat, del “jo íntim”, que busca la relació amb “el ser transcendent”. Però, alhora, descobreix que aquest és el déu que totes les religions busquen, i amb el qual es relacionen segons els camins tradicionals i culturals propis i que cadascuna considera veritable. Amb la lectura d’un determinat autor, per al qual totes les religions són vies igualment vàlides d’accés al que anomenem Déu, es veu capaç de respectar i dialogar amb tots, sense necessitat d’oferir-los la fe en Jesucrist. Els cristians seríem llavors una “tradició més”, una cultura entre altres que busca aquest déu. El diàleg ens permetria trobar-nos en aquest déu sense nom, les adherències culturals del qual, les de cada tradició serien relatives o suprimides…
Realment és un do descobrir aquesta interioritat. Li vaig dir que això era tan important com descobrir-se a si mateix i que els qui, de l’una o l’altra manera, no ho fan, viuen com “estranys davant si”, “ignorants del que són”, alienats.
Però aleshores sorgeixen molts problemes i contradiccions. Una vegada trobat aquest “jo íntim i profund”, què fem? No correm el risc de quedar-nos tancats en una gran solitud o en un egoisme destructor? Estava convençuda que cal sortir d’un mateix. Potser mitjançant aquesta cerca de la transcendència. Però, qui ens assegura que aquesta cerca no és més que una projecció del propi jo, amb la qual cosa no sortiries de tu, seguiries tancat en la teva solitud? Et trobes amb religions i pràctiques d’autoajuda, amb tècniques de meditació, etc. No tot sembla acceptable. Descartem, per exemple, el que és contrari als drets de la persona o el que sigui discriminatori. Però amb quins criteris discerneixes el que és vàlid i el que no, en què ens basem?…
Sense adonar-nos-en, anem buscant lluny el que tenim a l’abast de la mà, em deia un gran especialista en els místics santa Teresa de Jesús i sant Joan de la Creu. Ell mateix havia rebut aquesta crítica o retret de boca d’un mestre Zen.
Els cristians creiem que hom es troba a si mateix, no només quan atansa la seva interioritat, sinó quan es troba amb l’altre, un “Altre” absolut, que ens crida a sortir completament de la nostra solitud, per a vincular-nos i compartir la vida en l’amor.
No hi ha qui se’ns presenti d’aquesta manera, cridant-nos a viure en comunió amb ell amb radicalitat i, des de la seva interioritat (el seu cor), ens ofereixi el seu propi amor total, en humanitat, com ho fa Jesucrist.
En Ell ens trobem, ens movem i existim.
