Estimats germans i germanes, Avui parlaré dun pensador notable de lOccident cristià: Joan Escot Eriúgena, els orígens del qual, però, són foscos. Certament, procedia dIrlanda, on va néixer a inicis del segle IX, però no sabem quan va sortir de la seva illa, travessant el canal de la Mànega, per entrar a formar part plenament del món cultural que renaixia en aquells moments entorn dels carolingis i, de manera particular, entorn de Carles el Calb, a la França del segle IX. De la mateixa manera que no es coneix la data exacta del seu naixement, també ignorem lany de la seva mort que, segons els estudiosos, hauria dhaver succeït al voltant de lany 870. Joan Escot Eriúgena tenia una cultura patrística, tant grega com llatina, de primera mà: coneixia directament els escrits dels Pares llatins i grecs. Coneixia bé, entre daltres, les obres de sant Agustí, sant Ambròs, sant Gregori Magne, grans Pares de lOccident cristià, però també coneixia a fons el pensament dOrígenes, sant Gregori de Nissa, sant Joan Crisòstom i els altres Pares cristians dOrient no menys grans. Era un home excepcional, que dominava en aquest temps la llengua grega. Va prestar una atenció molt especial a sant Màxim el Confessor i, sobretot, a Dionís lAreopagita. Sota aquest pseudònim samaga un escriptor eclesiàstic del segle V, de Síria, però Joan Escot Eriúgena, com tots en ledat mitjana, estava convençut que aquest autor sidentificava amb un deixeble directe de sant Pau, del qual es parla als Fets dels Apòstols (cf. Ac 17,34). Escot Eriúgena, convençut daquesta apostolicitat dels escrits de Dionís, el va definir com a «autor diví» per excel·lència. Per això, els escrits de Dionís van ser una font eminent del seu pensament. Joan Escot va traduir al llatí les seves obres. Els grans teòlegs medievals, com sant Bonaventura, van conèixer les obres de Dionís a través daquesta traducció. Es va dedicar durant tota la seva vida a aprofundir i desenvolupar el seu pensament, bevent en aquests escrits, fins al punt que encara avui alguna vegada resulta difícil distingir on es troba el pensament dEscot Eriúgena i on, en canvi, no fa més que tornar a presentar el pensament del Pseudo-Dionís. De fet, el treball teològic de Joan Escot no va tenir gaire sort. No sols el final de lera carolíngia va fer que soblidessin les seves obres, sinó que, a més, una censura per part de lautoritat eclesiàstica va entenebrir la seva figura. En realitat, Joan Escot representa un platonisme radical, que a vegades sembla acostar-se a una visió panteista, encara que la seva intenció personal subjectiva va ser sempre ortodoxa. De Joan Escot Eriúgena es conserven diverses obres, entre les quals val la pena de recordar, en particular, el tractat Sobre la divisió de la natura i les Exposicions sobre la jerarquia celeste de sant Dionís. En elles desenvolupa reflexions teològiques i espirituals estimulants, que podrien suggerir interessants punts daprofundiment fins i tot per als teòlegs contemporanis. Em refereixo, per exemple, al que escriu sobre el deure de fer un discerniment adequat sobre el que es presenta com auctoritas vera, o sobre el compromís de continuar cercant la veritat fins que se naconsegueixi una experiència en ladoració silenciosa de Déu. El nostre autor diu: «Salus nostra ex fide inchoat», La nostra salvació comença amb la fe. És a dir, no podem parlar de Déu partint de les nostres pròpies idees, sinó del que diu Déu de si mateix a les Sagrades Escriptures. Això no obstant, atès que Déu només diu la veritat, Escot Eriúgena està convençut que lautoritat i la raó mai no poden oposar-se; està convençut que la veritable religió i la veritable filosofia coincideixen. Des daquesta perspectiva escriu: «Qualsevol mena dautoritat que no sigui confirmada per una vertadera raó hauria de considerar-se feble. [ ] Perquè no hi ha vertadera autoritat si no és la que coincideix amb la veritat descoberta en virtut de la raó, encara que es tracti duna autoritat recomanada i transmesa per a utilitat de les futures generacions pels Sants Pares» (I, PL 122, col. 513 bc). Per consegüent, adverteix: «Cap autoritat no tha datemorir o distreure del que et fa comprendre la persuasió obtinguda gràcies a una recta contemplació racional. En efecte, lautoritat autèntica no contradiu mai la recta raó, ni aquesta no pot contradir una vertadera autoritat. Ambdues procedeixen sens dubte de la mateixa font, que és la saviesa divina» (I, PL 122, col. 511 b). Aquí veiem una valenta afirmació del valor de la raó, fundada en la certesa que la veritable autoritat és raonable, perquè Déu és la raó creadora. Segons Escot Eriúgena, també és necessari acostar-se a lEscriptura utilitzant el mateix criteri de discerniment, perquè lEscriptura sosté el teòleg irlandès, presentant una reflexió ja present en sant Joan Crisòstom, encara que procedeix de Déu, no seria necessària si lhome no hagués pecat. Per tant, shauria de deduir que Déu ens va donar lEscriptura amb una finalitat pedagògica i per condescendència, perquè lhome pogués recordar tot el que havia estat gravat en el seu cor des del moment de la seva creació «a imatge i semblança de Déu» (cf. Gn 1,26) i que la caiguda original li havia fet oblidar. Joan Escot escriu a les Expositiones: «No és que lhome hagi estat creat per a lEscriptura, de la qual no hauria tingut necessitat si no hagués pecat, sinó que, més aviat, és lEscriptura, teixida de doctrina i de símbols, la que ha estat donada per a lhome. Gràcies a ella la nostra naturalesa racional pot ser introduïda en els secrets de lautèntica i pura contemplació de Déu» (II, PL 122, col. 146 c). La paraula de la Sagrada Escriptura purifica la nostra raó una mica cega i ens ajuda a tornar al record del que nosaltres, com a imatge de Déu, portem en el nostre cor, lamentablement ferit pel pecat. Daquí deriven algunes conseqüències hermenèutiques sobre la manera dinterpretar lEscriptura, que poden indicar també avui el camí real per a una lectura correcta de la Sagrada Escriptura. Es tracta de descobrir el sentit ocult en el text sagrat, i això suposa un exercici interior particular, gràcies al qual la raó sobre al camí segur que porta a la veritat. Aquest exercici consisteix a conrear una disponibilitat constant a la conversió. Per arribar a comprendre en profunditat el text cal progressar simultàniament en la conversió del cor i en lanàlisi conceptual de la pàgina bíblica, sigui de caràcter còsmic, històric o doctrinal. Perquè només es pot arribar a una comprensió exacta gràcies a la constant purificació tant de lull del cor com de lull de la ment. Aquest camí ardu, exigent i entusiasmant, fet de contínues conquestes i relativitzacions del saber humà, porta la criatura intel·ligent fins al llindar del Misteri diví, on totes les nocions mostren la seva debilitat i incapacitat, i per això, amb la senzilla força lliure i dolça de la veritat, obliguen a anar contínuament més enllà de tot el que sha aconseguit. Així, el reconeixement adorant i silenciós del Misteri, que desemboca en la comunió unificadora, es revela com lúnic camí duna relació amb la veritat que sigui alhora la més íntima possible i la més escrupolosament respectuosa de lalteritat. Joan Escot, utilitzant també aquí un vocabulari arrelat a la tradició cristiana de llengua grega, va anomenar aquesta experiència, a la qual tendim, theosis o divinització, amb afirmacions tan atrevides que en alguns van suscitar sospites de panteisme heterodox. Daltra banda, sexperimenta una forta emoció en llegir textos com el següent, on, recorrent a lantiga metàfora de la fosa del ferro, escriu: «Per tant, de la mateixa manera que tot el ferro candent es liqua fins al punt que sembla haver-hi només foc, però continuen sent distintes les substàncies de lun i laltre, així sha dacceptar que, després del fi daquest món, tota la natura, tant la corpòria com la incorpòria, només manifesta Déu, malgrat que romangui íntegra de tal manera que a Déu sel pugui com-prendre encara que continuï sent in-comprensible i la criatura mateixa sigui transformada, amb meravella inefable, en Déu» (V, PL 122, col. 451 b). En realitat, tot el pensament teològic de Joan Escot és la demostració més evident de lintent dexpressar el comprensible del Déu incomprensible, fundant-se únicament en el misteri del Verb encarnat en Jesús de Natzaret. Les nombroses metàfores que utilitza per a indicar aquesta realitat inefable demostren que és conscient que els termes amb què parlem daquestes coses són absolutament inadequats. Això no obstant, queda lencant i el clima dautèntica experiència mística que de tant en tant es pot palpar en els seus textos. Basti citar, com a confirmació, una pàgina del De divisione naturæ que toca a fons fins i tot el cor de nosaltres, els creients del segle XXI: «No sha de desitjar una altra cosa» escriu «sinó lalegria de la veritat, que és Crist, ni evitar una altra cosa sinó lestar allunyats dell, perquè això shauria de considerar com a causa única de tristesa total i eterna. Si em treus Crist, no em quedarà cap bé, i res no mespantarà com estar lluny seu. El major turment duna criatura racional és estar privat dell o lluny dell» (V, PL 122, col. 989 a). Són paraules que podem fer nostres, transformant-les en oració a aquell que constitueix també lanhel del nostre cor
