Data: 27 de setembre de 2020
Aquest diumenge celebrem la jornada mundial dels emigrants i els refugiats. Enguany el papa Francesc ens convida a centrar la mirada en els desplaçats interns, és a dir, en aquelles persones que per diferents causes es veuen forçades a abandonar la seua llar i canviar de lloc dins de les fronteres del mateix estat, i no aconsegueixen sortir de la situació de precarietat, abandó o marginació. És un drama sovint invisible per als qui mantenim un nivell econòmic propi de països desenvolupats. En aquestes persones els cristians estem cridats a reconèixer el rostre de Crist.
En el seu missatge per a aquesta jornada el Papa ens indica, utilitzant sis parelles de verbs, com revisar la nostra actitud envers els qui viuen en aquesta situació dramàtica i acostar-nos a ells amb el mateix amor de Crist. El principi que unifica aquestes actituds és que “no són números, sinó persones”. Quan parlem d’emigrants i desplaçats ens limitem amb massa freqüència a números, i això ens impedeix superar els prejudicis i apropar-nos a ells a nivell personal. Fins i tot moltes vegades podem ajudar-los amb una intenció bona però sense arribar a una autèntica relació de persona a persona.
Per a un cristià els emigrants i desplaçats són germans. Si volem ajudar-los, el primer és conèixer-los per a poder arribar a comprendre’ls. Conèixer a una persona és quelcom més a saber coses sobre ella: és entrar en el seu interior. Aquest coneixement ens porta a superar pors i prejudicis, fer-nos proïsmes i, d’aquesta manera, servir-los. Si volem acostar-nos a algú hem d’aprendre a escoltar. Gràcies a aquesta escolta, diu el Papa, “tenim l’oportunitat de reconciliar-nos amb el proïsme, amb tants descartats, amb nosaltres mateixos i amb Déu, que mai es cansa d’oferir-nos la seua misericòrdia”.
Aquestes actituds, que possibiliten i afavoreixen la trobada interpersonal, ens porten a un autèntic compromís cristià amb els més necessitats, que els ajuda a créixer com a persones i recuperar la seua dignitat. Compromís que ens porta a compartir, perquè sabem que “Déu no va voler que els recursos del nostre planeta beneficiaren únicament a uns pocs”. Quan compartim també creixem nosaltres mateixos com a persones: “Hem d’aprendre a compartir per a créixer junts, sense deixar fora a ningú”.
Per altra banda, tampoc ells poden ser únicament subjectes passius. Es necessita, afirma el Papa, “involucrar per a promoure”. Si volem realment promoure les persones a qui oferim assistència, hem de fer-les protagonistes del seu propi rescat. La construcció del Regne de Déu és un compromís comú de tots els cristians. Sense esperit de col·laboració el nostre testimoniatge és ineficaç. És indispensable “col·laborar per a construir”. Us convido a meditar aquestes paraules del Papa, que són un programa que ens pot orientar per comprometre’ns en favor dels més necessitats.
