Benvolguts germans i germanes, bon dia!
En les catequesis anteriors hem tingut ocasió de destacar que l’Església té una naturalesa espiritual: és el cos de Crist, edificat en l’Esperit Sant. Quan ens referim a l’Església, però, immediatament el pensament se’ns en va cap a les nostres comunitats, les nostres parròquies, les nostres diòcesis, les estructures en les quals sovint ens reunim, i, òbviament, també als membres i les figures més institucionals que la dirigeixen, que la governen. És aquesta la realitat visible de l’Església. Llavors, ens hem de preguntar: es tracta de dues coses diferents o de l’única Església? I, si és sempre l’única Església, com podem entendre la relació entre la seva realitat visible i la seva realitat espiritual?
Quan parlem, sobretot, de la realitat visible de l’Església, no hem de pensar només en el Papa, els bisbes, els preveres, les religioses i totes les persones consagrades. La realitat visible de l’Església està constituïda per molts germans i germanes batejats que en el món creuen, esperen i estimen. Però moltes vegades sentim dir: «L’Església no fa això, l’Església no fa això altre…» «Però, digues-me, qui és l’Església?» «Són tots els preveres, els bisbes, el Papa…» L’Església ho som tots, nosaltres. Tots els batejats som l’Església, l’Església de Jesús. Tots aquells que segueixen el Senyor Jesús i que, en nom seu, es fan propers als últims i als qui sofreixen, intentant oferir-los una mica d’alleujament, de consol i de pau. Tots els qui fan allò que el Senyor ens ha manat són l’Església. Comprenem, doncs, que fins i tot la realitat visible de l’Església no és mesurable, no és possible conèixer en tota la seva amplitud. Com es fa per a conèixer tot el bé que es fa? Moltes obres d’amor, nombroses fidelitats en les famílies, tanta feina per educar els fills, per a transmetre la fe, tant de sofriment en els malalts que ofereixen els seus sofriments al Senyor… Això no es pot mesurar i és molt gran. ¿Com es fa per a conèixer totes les meravelles que, a través nostre, Crist aconsegueix obrar en el cor i en la vida de cada persona? Mireu: també la realitat visible de l’Església va més enllà de les nostres forces, i és una realitat misteriosa perquè ve de Déu.
Per a comprendre la relació, en l’Església, la relació entre la seva realitat visible i la seva realitat espiritual, no hi ha cap altre camí que mirar Crist, de qui l’Església constitueix el cos i de qui neix, en un acte d’amor infinit. També en Crist, efectivament, en virtut del misteri de l’Encarnació, reconeixem una naturalesa humana i una naturalesa divina, unides en la mateixa persona de manera admirable i indissoluble. Això val de manera anàloga també per a l’Església. I de la mateixa manera que en Crist la naturalesa humana secunda plenament la naturalesa divina i es posa al seu servei en funció de la realització de la salvació, així també s’esdevé en l’Església per la seva realitat visible, pel que fa a la naturalesa espiritual. També l’Església, per tant, és un misteri, en el qual allò que no es veu és més important que allò que es veu, i només es pot reconèixer amb els ulls de la fe (cf. Cons. dogm. sobre l’Església Lumen gentium , 8).
Així, doncs, en el cas de l’Església, hem de preguntar-nos: com és que la realitat visible pot posar-se al servei de la realitat espiritual? Una vegada més, podem comprendre-ho mirant Crist. Crist és el model de l’Església, perquè l’Església és el seu cos. És el model de tots els cristians, de tots nosaltres. Quan es mira Crist no hi cap l’error. A l’Evangeli de sant Lluc es relata com Jesús, en tornar a Natzaret, on s’havia criat, va entrar a la sinagoga i va llegir, referint-lo a ell mateix, el passatge del profeta Isaïes on hi ha escrit: «L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l’any de gràcia del Senyor (Lc 4,18-19). Heus aquí com Crist es va valer de la seva humanitat —perquè també era home— per a anunciar i realitzar el designi diví de redempció i de salvació —perquè era Déu—; així ha de ser també per a l’Església. A través de la seva realitat visible, de tot allò que es veu, els sagraments i el testimoniatge de tots els cristians, l’Església està cridada cada dia a fer-se propera a cada home, començant per qui és pobre, per qui sofreix i està marginat, de manera que continuï fent sentir en tots la mirada compassiva i misericordiosa de Jesús.
Estimats germans i germanes, sovint, com a Església, experimentem la nostra fragilitat i els nostres límits. Tots en tenim. Tots som pecadors. Cap de nosaltres no pot dir: «Jo no sóc pecador.» Però si algun de nosaltres sent que no és pecador, que aixequi la mà. A veure, quants… No es pot! Tots en som. I aquesta fragilitat, aquests límits, aquests pecats nostres, és just que ens produeixin un dolor profund, sobretot quan donem mal exemple i ens adonem que ens convertim en motiu d’escàndol. Quantes vegades, al barri, hem escoltat: «Aquella persona d’allí, va sempre a l’Església però parla malament de tothom, critica tothom…» Això no és cristià, és un mal exemple: és un pecat. D’aquesta manera donem un mal exemple: «I, en definitiva, si aquest o aquesta és cristià, jo em faig ateu.» El nostre testimoniatge és fer comprendre què significa ser cristià. Demanem no ser motiu d’escàndol. Demanem el do de la fe, perquè puguem comprendre com, malgrat la nostra misèria i la nostra pobresa, el Senyor ens va fer veritablement instrument de gràcia i signe visible del seu amor per a tota la humanitat. Podem convertir-nos en motiu d’escàndol, sí. Però podem arribar a ser també motiu de testimoniatge, dient amb la nostra vida allò que Jesús vol de nosaltres.
En el moment de les salutacions en llengua espanyola, el Pontífex es va adreçar amb aquestes paraules al poble mexicà:
Voldria avui elevar la meva pregària i portar a prop del nostre cor el poble mexicà, que sofreix per la desaparició dels seus estudiants, i per tants problemes semblants. Que el nostre cor de germans estigui a prop seu pregant en aquest moment.
CRIDA
Davant l’avançament de l’epidèmia de l’ebola, vull expressar la meva viva preocupació per aquesta malaltia implacable que s’està estenent especialment en el continent africà, sobretot entre les poblacions més desfavorides. Estic proper amb l’afecte i la pregària a les persones afectades, així com als metges, als infermers, als voluntaris, als instituts religiosos i a les associacions que treballen heroicament per a socórrer aquests germans i germanes nostres malalts. Renovo la meva crida, a fi que la comunitat internacional posi en acció tot l’esforç necessari per a derrotar aquest virus, alleujant concretament les dificultats i els sofriments dels qui són provats tan durament. Us convido a pregar per ells i per aquells que han perdut la vida.
