Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Des del començament el Senyor va curullar l´Església amb els dons del seu Esperit, fent-la així cada vegada més viva i fecunda amb els dons de l´Esperit Sant. Entre aquests dons en destaquen alguns que resulten particularment preciosos per a l´edificació i el camí de la comunitat cristiana: es tracta dels carismes. En aquesta catequesi volem preguntar-nos: què és exactament un carisma? Com podem reconèixer-lo i acollir-lo? I sobretot: ¿el fet que en l´Església hi hagi una diversitat i una multiplicitat de carismes, s´ha de mirar en sentit positiu, com a quelcom bonic, o bé com un problema?
En el llenguatge comú, quan es parla de carisma , es pensa sovint en un talent, una habilitat natural. Es diu: «Aquesta persona té un carisma especial per a ensenyar. És un talent que té.» Així, davant una persona particularment brillant i atraient, és costum dir: «És una persona carismàtica.» «Què vol dir, això?» «No ho sé, però és carismàtica.» I ho diem així. No sabem què diem però ho diem: «És carismàtica.» En la perspectiva cristiana, però, el carisma és molt més que una qualitat personal, que una predisposició de la qual es pugui estar dotat: el carisma és una gràcia, un do concedit per Déu Pare, a través de l´acció de l´Esperit Sant. I és un do que es dóna a algú no perquè sigui millor que els altres o perquè l´hagi merescut: és un regal que Déu li fa per tal que, amb la mateixa gratuïtat i el mateix amor el posi al servei de tota la comunitat, per al bé de tots. Parlant de manera una mica humana, es diu així: «Déu dóna aquesta qualitat, aquest carisma a aquesta persona, però no per a ella, sinó perquè estigui al servei de tota la comunitat.» Avui, abans d´arribar a la plaça, he trobat molts nens discapacitats a l´aula Pau VI. N´hi havia un gran nombre i venien amb una associació que es dedica a l´atenció d´aquest nens. Què és? Aquesta associació, aquestes persones, aquests homes i aquestes dones, tenen el carisma d´atendre els nens discapacitats. Això és un carisma!
Una cosa important que s´ha de destacar immediatament és el fet que un no pot comprendre per ell mateix si té un carisma, i quin és. Moltes vegades hem sentit persones que diuen: «Jo tinc aquesta qualitat, sé cantar molt bé.» I ningú no té el valor de dir: «Més val que callis, perquè ens turmentes a tots quan cantes.» Ningú no pot dir: «Jo tinc aquest carisma.» És en el si de la comunitat on brollen i floreixen els dons amb què ens curulla el Pare; i és en el si de la comunitat on s´aprèn a reconèixer-los com un signe del seu amor per tots els seus fills. Cada un de nosaltres, doncs, pot preguntar-se: «Hi ha algun carisma que el Senyor ha fet brollar en mi, en la gràcia del seu Esperit, i que els meus germans, en la comunitat cristiana, han reconegut i encoratjat? ¿I com em comporto davant aquest do: el visc amb generositat, posant-lo al servei de tots, o el descuido i acabo oblidant-me´n? O potser es converteix en mi en motiu d´orgull, de manera que sempre em queixo dels altres i pretenc que a la comunitat es facin les coses al meu estil?» Són preguntes que ens hem de fer: si hi ha un carisma en mi, si aquest carisma el reconeix l´Església, si estic content amb aquest carisma o tinc una mica de gelosia dels carismes dels altres, si volia i vull tenir aquest carisma. El carisma és un do: només Déu el dóna.
L´experiència més bonica, però, és descobrir amb quants carismes diferents i amb quants dons del seu Esperit el Pare curulla la seva Església. Això no s´ha de mirar com un motiu de confusió, de malestar: tots són regals que Déu fa a la comunitat cristiana perquè pugui créixer harmoniosa, en la fe i en el seu amor, com un sol cos, el cos de Crist. El mateix Esperit que dóna aquesta diferència de carismes construeix la unitat de l´Església. És sempre el mateix Esperit. Davant aquesta multiplicitat de carismes, per tant, el nostre cor s´ha d´obrir a l´alegria i hem de pensar: «Quina realitat més bonica! Molts dons diferents, perquè tots som fills de Déu i tots som estimats de manera única.» Atenció, doncs, si aquests dons es converteixen en motiu d´enveja, de divisió, de gelosia. Com ho recorda l´apòstol Pau en la Primera Carta als cristians de Corint, al capítol 12, tots els carismes són importants davant els ulls de Déu i, al mateix temps, cap no és insubstituïble. Això vol dir que a la comunitat cristiana tenim necessitat els uns dels altres, i cada do rebut es realitza plenament quan es comparteix amb els germans, per al bé de tots. Això és l´Església! I quan l´Església, en la veritat dels seus carismes, s´expressa en la comunió, no pot equivocar-se: és la bellesa i la força del sensus fidei , d´aquest sentit sobrenatural de la fe, que dóna l´Esperit Sant a fi que, junts, puguem entrar tots al cor de l´Evangeli i aprendre a seguir Jesús en la nostra vida.
Avui l´Església festeja la commemoració de santa Teresa de l´Infant Jesús. Aquesta santa, que va morir als 24 anys i que estimava molt l´Església, volia ser missionera, però volia tenir tots els carismes, i deia: «Jo voldria fer això, això i això», volia tots els carismes. I pregant va descobrir que el seu carisma era l´amor. I va dir aquesta bonica frase: «En el cor de l´Església jo seré l´amor.» I aquest carisma el tenim tots: la capacitat d´estimar. Demanem avui a santa Teresa de l´Infant Jesús aquesta capacitat d´estimar molt l´Església, d´estimar-la molt i acceptar tots els carismes amb aquest amor de fills de l´Església, de la nostra santa mare Església jeràrquica.
