Data: 3 de maig de 2020
No és un bon símptoma de convivència social la queixa continuada contra els altres o la recerca permanent de reconeixement o gratitud per les nostres bones accions. I sembla que en situacions extremes, com l’actual, és molt freqüent. Costa assumir la pròpia responsabilitat i afalaga rebre agraïments que, per una altra part, sempre els considerem merescuts.
Aquesta breu introducció ve al cas per una opinió i postura que sintetitza la frase que llança algun comentarista en els mitjans de comunicació social. Què està fent l’Església en aquest tràgic moment de la pandèmia del coronavirus? En el pitjor sentit de la formulació aquesta pregunta comporta una resposta implícita, res; en el millor dels casos es tracta de demanar una informació més àmplia de quantes actuacions realitza la institució eclesial. Ara i sempre.
Hi ha una frase molt reveladora, d’autor anònim, que s’acomoda bé a l’explicació que posaria sobre la taula. “Per al que estima, mil objeccions no arriben a formar una dubte; per a qui no estima, mil proves no arriben a constituir una certesa”. En aquest cas concret caldria posar el complement directe, l’Església, al verb estimar. I també caldria recordar sempre que l’Església està formada per tots els batejats. Això que és una obvietat per a molts, sembla que s’oblida desitjant posar en evidència la poca o nul·la feina de la jerarquia cap a la societat en moments d’angoixa. Caldrà repetir que les actuacions de tots els cristians repercuteixen, per bé i/o per mal, en la realitat i en la imatge de tota l’Església present en aquest món. Ho sabem bé tot i que en algunes ocasiones se’ns oblida. És cert que a qui té més responsabilitat en la comunitat, se li reclama un comportament més exigent amb els criteris de Jesús.
No voldria que aquestes línies fossin una opinió a la defensiva tractant de convèncer a qui li és indiferent aquesta actuació. Ni tampoc una acusació cap a altres grups o col·lectius. Cada persona i cada organització són responsables de les seves decisions i, en general, quan la seva actuació es beneficiosa se la valora, aplaudeix i agraeix.
En aquests moments hi ha molts cristians que, en els diferents àmbits socials, es desviuen per ajudar als seus semblants. Manifesten amb claredat les seves conviccions basades en la fe en Crist. Treballen en els hospitals, en les residències de gent gran, en els serveis públics de transport, de seguretat, d’informació o en l’atenció a les compres de primera necessitat. Vagi per davant per a tots ells la nostra admiració i la nostra gratitud.
També existeixen institucions catòliques que són exemple de dedicació i servei a tots els que sofreixen els efectes del COVID-19. Parròquies que, amb els sacerdots al capdavant, atenen l’acompanyament i l’oració de les famílies amb difunts i obren les seves portes per distribuir els aliments necessaris per a moltes famílies vulnerables. Comunitats de religiosos que aporten la seva experiència i els seus recursos. Institucions amb llarga trajectòria que no han deixat de prestar ajuda o consol als més pobres, les Càritas parroquials i diocesana, Jericó, Mans Unides, l’Associació Vicenciana, Llars del Seminari… i moltes altres conegudes per tots vosaltres.
Una consideració final. L’ajuda als altres és una conseqüència clara de la nostra fe però sense oblidar l’anunci lluminós de la salvació de Jesucrist que comporta la pregària, la participació en els sagraments i l’amor profund al Senyor i a la seva Església. Gràcies a tots per la vostra col·laboració.
