Data: 6 de març de 2022
No cal posar exemples actuals de la vida real per a mostrar que, efectivament, vivim en l’Església temps de pèrdua i despullament. Ens avançàvem a la Quaresma, i afegíem aquesta qualificació, “temps de despreniment”, al·ludint ja a l’actitud personal que ha d’acompanyar al fet de veure l’Església empobrida i minvada.
Però abans d’arribar a viure aquesta actitud, convé fer alguns passos.
El primer és analitzar d’on venen aquests fets que despullen l’Església.
El segon, dilucidar quin sentit tenen en el nostre camí eclesial (i personal).
El tercer, com a conseqüència, decidir-se a adoptar les actituds necessàries per a viure profundament aquest sentit.
En definitiva, es tracta de realitzar un exercici de discerniment en l’Esperit sobre la vida real eclesial, tot esbrinant la crida que ens fa Déu. Amb això, evitem caure en l’error de respondre gairebé “mecànicament” als problemes amb criteris no reflexionats, amb prejudicis, de vegades amb interessos amagats, com se sol fer en el món mediàtic i fins i tot entre nosaltres.
Algunes de les nostres pobreses i sofriments ens sobrevenen “des de fora”, és a dir, el seu origen no està en el nostre error o el nostre pecat. Hi ha persones i grups que assetgen contra l’Església, per ideologia o per interès polític o econòmic… Hi ha fets que ens empobreixen i ens fan patir, que Déu permet, en la seva providència educativa. Són “pobreses passives”, com diria el teòleg i bisbe Bruno Forte.
Precisament enguany, el corresponent al Cicle C, el Primer Diumenge de Quaresma es proclama l’Evangeli de sant Lluc, que inicia el relat de Jesús temptat en el desert, dient:
“Jesús, ple de l’Esperit Sant, se’n tornà del Jordà. L’Esperit el va conduir pel desert durant quaranta dies” (Lc 4,1)
Aquestes paraules sempre ens sorprenen. Jesús acaba de ser batejat en el Jordà, el Pare ha declarat el seu amor sobre Ell, està ple de l’Esperit… S’espera, per tant, que comenci a viure moments d’esplendor. En canvi, aquest mateix Esperit, l’amor provinent del Pare, el duu al desert, el lloc menys gloriós, el lloc de la solitud, del buit, de la fam i la pobresa. Així com a Jesús li va sobrevenir com a home aquell moment sublim de comunicació d’amor al Jordà, així li ha sobrevingut aquesta altra situació d’abandó i solitud. Sembla una radical contradicció: És el mateix Pare, és un mateix amor el que mou a una acció i a una altra?
No ens consta que passés pel cap de l’home Jesús aquesta pregunta. Però a la vista de la seva actuació successiva, coneixent el que anomenem la seva vida pública segons narren els evangelis, la va respondre afirmativament d’una manera profunda i radical: sí que és el mateix amor al Pare el que em porta al desert, perquè allí li respongui creient, esperant i estimant-lo.
Com a tal Fill únic del Pare no necessitava realitzar aquesta experiència. Però allí no hi era únicament com a tal, sinó com a home, representant tota la humanitat. Era allí amb nosaltres i per nosaltres. Amb els nostres deserts i per la nostra glòria.
Una primera conclusió hem de treure. Les pèrdues, el despullament que patim a l’Església, potser és el desert particular al qual ens porta l’Esperit. Potser en ell, hi espera la nostra resposta.
