Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Reprenem el camí de les catequesis sobre la família. Avui ens deixem guiar per la paraula pare , una paraula més que cap altra amb valor especial per a nosaltres, els cristians, perquè és el nom amb què Jesús ens va ensenyar a anomenar Déu: pare . El significat d’aquest nom va rebre una nova profunditat precisament a partir de la manera com Jesús l’utilitzava per a adreçar-se a Déu i manifestar la seva relació especial amb ell. El misteri beneït de la intimitat de Déu, Pare, Fill i Esperit, revelat per Jesús, és el cor de la nostra fe cristiana.
Pare és una paraula coneguda per tots, una paraula universal. Indica una relació fonamental la realitat de la qual és tan antiga com la història de l’home. Avui, però, s’ha arribat a afirmar que la nostra societat és una «societat sense pares». En altres termes, especialment en la cultura occidental, la figura del pare estaria simbòlicament absent, desviada, esvaïda. En un primer moment això es va percebre com un alliberament: alliberament del pare-patró, del pare com a representant de la llei que s’imposa des de fora, del pare com a censor de la felicitat dels fills i obstacle a l’emancipació i autonomia dels joves. A vegades en algunes cases, en el passat, hi regnava l’autoritarisme, en alguns casos fins i tot el maltractament: pares que tractaven els seus fills com servents, sense respectar les exigències personals del seu creixement; pares que no els ajudaven a seguir el seu camí amb llibertat —si bé no és fàcil educar un fill en llibertat—; pares que no els ajudaven a assumir les seves responsabilitats per a construir el seu futur i el de la societat.
Això, certament, no és una bona actitud. I, com s’esdevé sovint, es passa d’un extrem a l’altre. El problema dels nostres dies no sembla ser ja tant la presència manefla dels pares, sinó més aviat la seva absència, el fet de no estar presents. Els pares estan algunes vegades tan concentrats en ells mateixos i en el seu treball, i a vegades en les realitzacions individuals pròpies, que obliden fins i tot la família. I deixen sols els petits i els joves. Quan era bisbe de Buenos Aires percebia el sentit de l’orfenesa que viuen avui els nois; i sovint preguntava als pares si jugaven amb els seus fills, si tenien el valor i l’amor de perdre temps amb els fills. I la resposta, en la majoria dels casos, no era bona. «És que no puc perquè tinc molta feina…» I el pare estava absent per a aquell fill que creixia, no jugava amb ell, no, no perdia temps amb ell.
Ara, en aquest camí comú de reflexió sobre la família, vull dir a totes les comunitats cristianes que hem d’estar més atents: l’absència de la figura paterna en la vida dels petits i dels joves produeix llacunes i ferides que poden ser fins i tot molt greus. I, en efecte, les desviacions dels nens i adolescents poden donar-se, en bona part, per aquesta absència, per la manca d’exemples i de guies autoritzats en la seva vida de cada dia, per la manca de proximitat, la manca d’amor per part dels pares. El sentiment d’orfenesa que viuen avui molts joves és més profund que no ens pensem.
Són orfes en la família, perquè els pares sovint estan absents, fins i tot físicament, de casa, però sobretot perquè, quan hi són, no es comporten com a pares, no dialoguen amb els seus fills, no compleixen amb la seva tasca educativa, no donen als fills, amb el seu exemple acompanyat de paraules, principis, valors, regles de vida que necessiten tant com el pa. La qualitat educativa de la presència paterna és molt més necessària quan el pare es veu obligat pel treball a ser lluny de casa. A vegades sembla que els pares no sàpiguen gaire bé quin és el lloc que ocupen en la família i com educar els fills. I, llavors, en el dubte, s’abstenen, es retiren i descuiden les seves responsabilitats, potser refugiant-se en una certa relació «d’igual a igual» amb els seus fills. És cert que has de ser company del teu fill, però sense oblidar que tu ets el pare. Si et comportes només com un company del teu fill, això no li farà bé.
I aquest problema el veiem també en la comunitat civil. La comunitat civil, amb les seves institucions, té una certa responsabilitat —podem dir paternal— envers els joves, una responsabilitat que a vegades es descuida o s’exerceix malament. També ella sovint els deixa orfes i no els proposa una perspectiva vertadera. Els joves es queden, d’aquesta manera, orfes de camins segurs per recórrer, orfes de mestres de qui fiar-se, orfes d’ideals que escalfin el cor, orfes de valors i d’esperances que els sostinguin cada dia. Els omplen, en canvi, d’ídols però els roben el cor; els impulsen a somniar amb diversions i plaers, però no se’ls dóna treball; se’ls il·lusiona amb el déu diner, negant-los la riquesa veritable.
I llavors ens farà bé a tots, pares i fills, tornar a escoltar la promesa que Jesús va fer als seus deixebles: «No us deixaré pas orfes» (Jn 14,18). És ell, en efecte, el camí que cal recórrer, el Mestre a qui cal escoltar, l’esperança que el món pot canviar, que l’amor venç l’odi, que pot haver-hi un futur de fraternitat i de pau per a tots. Algun de vosaltres podrà dir-me: «Però, pare, avui ha estat massa negatiu. Ha parlat només de l’absència dels pares, d’allò que passa quan els pares no són a prop dels seus fills…» És veritat, he volgut destacar això perquè dimecres vinent continuaré aquesta catequesi posant en relleu la bellesa de la paternitat. Per això he triat començar per la foscor per arribar a la llum. Que el Senyor ens ajudi a comprendre bé aquestes coses. Gràcies.
