Data: 1 d’octubre de 2023
En els últims anys s’ha escrit molt sobre la presència pública de la fe o si cal reservar-la al cor de cadascú, com una cosa íntima i privada. No s’ha tingut massa en compte que les conviccions i creences són el fonament de la vida de l’ésser humà. S’oblida, a més, amb molta freqüència, que la llibertat religiosa forma part de la llista de drets humans que amb tanta passió es reivindiquen en tota circumstància en què l’ésser humà es troba disminuït, menyspreat o expulsat del seu entorn. El color de la pell, l’origen, la posició socioeconòmica… són elements que propicien separacions i aixequen murs. També els creients formen un grup al qual se li nega a vegades fer pública la seva fe.
El papa Francesc en un discurs a Bahrain (6 de novembre de 2022) ha demanat que la llibertat religiosa sigui plena i no es limiti a concedir permisos i reconèixer la llibertat de culte; això suposa no només respectar les manifestacions externes i públiques de la fe de qualsevol confessió religiosa, sinó també garantir la no coacció en matèria religiosa, així com tenir la deguda consideració de la dimensió pública de la religió i, per tant, la possibilitat que els creients contribueixin a la construcció de l’ordre social. A més d’aquesta referència personal, fa poc un grup de professors ha fet un estudi sobre aquest tema que han publicat en una petita obra titulada La libertad religiosa y la presencia de la Iglesia en el espacio público. És una profunda reflexió interdisciplinària del món de la sociologia, del dret, de la filosofia i de la teologia que ens ha donat a conèixer la gran preocupació per les limitacions que en aquest sentit es produeixen en algunes parts del món. Fins i tot en el nostre àmbit occidental es discuteix a vegades la seva existència catalogant-la com una suma de privilegis o arraconant-la als despatxos o a les sagristies. I ni una cosa ni l’altra. Sense privilegis, però sense exclusions arbitràries.
Tot això ve a tomb arran de la Jornada Mundial de la Joventut que, amb el Papa, es va viure a Lisboa el passat mes d’agost. Per descomptat, aquest esdeveniment que va congregar més d’un milió de persones vingudes d’arreu del món per celebrar públicament la fe que diàriament es viu a les pròpies comunitats cal analitzar-lo sense triomfalismes, però també sense complexos d’inferioritat, mirant els fets i les seves conseqüències. Per una banda, molts van mostrar la seva alegria i satisfacció per ser capaços de reunir tanta gent per proclamar la fe en Jesucrist. D’altra banda, alguns es pregunten en què es concreta aquesta explosió de religiositat en la vida diària. Em vull sumar als primers, sense desmerèixer l’autocrítica o la conversió per millorar l’autenticitat de la vida cristiana en les relacions amb els altres i en l’obertura a deixar-se acompanyar per Déu que ens crea i per Jesucrist que ens mostra el camí de l’adoració i del compromís.
Perquè la Jornada va suposar un punt de merescut orgull i satisfacció per als qui la van organitzar i hi van prendre part a Lisboa. També per als qui des de casa vam seguir l’esdeveniment a través de les pantalles de televisió. En els rostres de molts dels nostres joves es percebia el clima d’oració i de recerca; també el de pertànyer a una Església universal que trenca fronteres i apropa sentiments culturals diferents. Cap grup humà és superior a un altre. Tots som fills de Déu i germans de Jesucrist. Volem viure i anunciar l’amor de Déu i ens alegra que tants joves el manifestin d’aquesta manera que contagia la resta d’éssers humans perquè coneguin l’evangeli del Senyor. D’això no se’n pot dir triomfalisme, sinó que és un motiu per revisar com les nostres comunitats atenem els interessos, preocupacions i dificultats dels joves que viuen amb nosaltres. El grup de Lleida que va participar en la Jornada va tornar cansat físicament, però molt il·lusionat per continuar el camí emprès. Compten amb la Delegació Pastoral de Joves per al seu impuls i coordinació.
