Data: 20 de juny de 2021
Benvolguts i benvolgudes,
Molt sovint els cristians comuniquem una imatge de Déu com a ésser que tot ho pot, que tot ho sap, ple de capacitat i de senyoriu. I és ben bé així, tal com podem descobrir en la tradició bíblica i eclesial. Tanmateix, és important que afinem en aquesta concepció de Déu, no fos cas que l’entenguem des d’una perspectiva purament humana. I per a l’ésser humà massa sovint el poder està relacionat amb el prestigi, amb la fama, amb el domini sobre els altres, amb tenir o ser més.
El pensament bíblic, en canvi, ens brinda una imatge de Déu que tot ho pot, sí, però sempre i quan aquest «tot» es trobi en l’amor. No es tracta, doncs, d’un ésser superior capriciós, que fa anar els esdeveniments segons el seu antull, a l’estil de les mitologies clàssiques, ni d’un jutge que observa tothora la humanitat per a poder-la inculpar i retreure-li la seva ignorància o debilitat. El domini i l’autoritarisme no entren en els seus plans, perquè, de fet, són la contraposició a l’amor. La singularitat del Déu cristià rau en el fet que la seva «força» no es manifesta com a poder dominador, sinó donant-se totalment: com Amor fidel que es lliura totalment a la seva criatura. Al Déu cristià li interessa més mostrar-se com a Amor que com a poder: més ben dit, li interessa mostrar sobretot el poder del seu Amor.
La seva aposta és, més aviat, crear homes i dones lliures, a imatge i semblança d’Ell. I és des d’aquesta llibertat que Déu fa aliança amb el seu poble, amb la humanitat. En efecte, l’aliança és signe del desig d’un Déu que no cerca en la seva criatura un esclau o un titella, sinó un ésser en plenitud que vulgui estimar-lo lliurement, amb el mateix amor que el seu. Per això Israel condensa la Llei en el precepte capital del Shemà: «Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’Únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tota la força» (Dt 6,4-5).
Els Evangelis expressen amb una força increïble aquesta identitat de Déu a través de la persona de Jesús de Natzaret. El seu poder es mesura per la recerca constant del bé i pel desig d’alliberar homes i dones dels seus egoismes i frustracions; un poder que no cau mai en el parany del domini, ni tan sols en demostracions de la seva identitat o raó. Per aquest motiu, a Getsemaní, Jesús diu a Pere: «¿Et penses que no puc demanar ajut al meu Pare? Ara mateix m’enviaria més de dotze legions d’àngels» (Mt 26,53). La seva autoritat rau en el seu propi anhel de crear un món nou, de veure brillar el regne de Déu segons el designi etern del Pare. D’aquí que Jesús exclami: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa!» (Lc 12,49).
I Déu es manifesta com un pobre, assedegat del nostre amor, perdent-t’ho tot, fins al més extrem anorreament. La seva potència s’expressa en la pobresa, perquè, de fet, és Ell qui ens cerca des de la seva infinitud. La trobada de Jesús amb la samaritana n’és un símbol preciós. Jesús té set, cosa comprensible sota el sol d’un migdia assolellat a Samaria, però la seva set apunta a la set d’ella. Per això li diu: «Tots els qui beuen aigua d’aquesta tornen a tenir set. Però el qui begui de l’aigua que jo li donaré… es convertirà dintre d’ell en una font d’on brollarà vida eterna» (Jn 4,13-14). Desvetllar-la, centrar-la, aconseguir ser el centre de la seva vida és el que Jesús cerca amb ànsia i amb intel·ligència, portant el diàleg cap on vol. Ell té set de la set d’ella, com tindrà set de la set de tots a la creu, en el seu darrer sospir. Qui es pot resistir a un amor tan gran?
Ben vostre,
