Data: 6 de desembre de 2020
Continuem el camí de l’Advent deixant-nos portar pel somni de la fraternitat universal; un somni que alhora es desperta i es fa més viu amb el sofriment compartit que ens provoca la crisi sanitària i social.
I ja en camí se’ns atansen dues paraules profètiques, que han de ser escoltades simultàniament.
Una, ens obre els ulls a la realitat i ens dona pau. Diu l’encíclica Germans tots en el context del fonament últim de la fraternitat:
“Els creients pensem que, sense una obertura al Pare de tots, no hi haurà raons sòlides i estables per a la crida a la fraternitat. Estem convençuts que només amb aquesta consciència de fills que no són orfes podem viure en pau entre nosaltres. Perquè la raó, per ella sola… no aconsegueix de fundar la germanor” (FT 272)
És una cita de la carta encíclica de Benet XVI Caritat en la veritat. No aconsegueix de fundar la fraternitat la raó per ella mateixa, és a dir, les forces humanes. I no és només un pensament, com una opinió més que tenim els cristians, sinó una convicció nascuda de la fe pensada i viscuda. Ja citàvem aquell teòleg que es preguntava com era possible una fraternitat sense el reconeixement d’un pare comú.
L’altra paraula que escoltem és complementària. Creure en la fraternitat universal i construir-la, suposa un dinamisme i un procés. Un s’ha de fer germà. Ho hem vist en l’experiència de sant Francesc. Hom es fa germà i és font de fraternitat a través d’un procés que consisteix a “arribar a ser profundament pobre en l’esperit”.
Estem en el terreny de tota virtut. Tota virtut és en primer lloc un do. I això és el que passa en la fraternitat universal. Expliquem-ho recolzant-nos en la mateixa encíclica Germans tots i ajudant-nos en la tradició.
L’encíclica dedica tot el capítol II a comentar la Paràbola del Bon Samarità, com a exemple de conducta moral: cadascun s’ha d’acostar a l’altre, encara que sigui “estrany”, diferent, i ajudar-lo en el seu sofriment, com a veritable germà. Però jaantigament a l’Església, a més d’aquest significat, van veure en la Paràbola un missatge teològic, és a dir, tota una descripció de l’obra redemptora de Crist.
– El personatge anònim que “baixava” de Jerusalem a Jericó és la humanitat que “davalla” del paradís en aquesta història nostra.
– En aquesta història troba tota mena de sofriments; és víctima de maltractaments i robatoris. És la humanitatcaiguda.
– Al seu costat, pel seu camí, passa un levita i un sacerdot, incapaços ajudar-lo i guarir-lo; és a dir, tota la Llei Antiga.
– Però també hi passa un que se li acosta, el guareix i el carrega sobre la seva cavalcadura. És Jesucrist, que, per la seva encarnació comparteix camí, es fa proïsme del qui sofreix, es compadeix del seu dolor, i el guareix amb la paraula i els sagraments.
– Porta el malalt a l’hostal, és a dir, l’Església, on completarà la seva guarició fins que ell torni.
Una interpretació certa, que abans d’expressar el manament d’estimar el proïsme, posa el seu fonament. És a dir: ha estat Déu, que ha realitzat abans enmig de nosaltres la fraternitat, superant totes les distàncies, entre Ell i nosaltres, entre els éssers humans dividits i allunyats. Pel seu davallament, es fa proïsme, germà nostre, ens cura i ens dona la possibilitat de viure l’autèntica fraternitat en la unitat d’un sol poble.
