Data. 15 de maig de 2022
Un dels avanços més importants en la història de la humanitat el constitueix la convicció que tothom, independentment de la seua situació econòmica i social, té dret a viure en llibertat i que el respecte a la dignitat humana està unit a la salvaguarda d’aquesta llibertat. Com ha recordat el Concili Vaticà II, «mai com avui havien tingut els homes un sentit tan agut de la llibertat» (GS, 4). L’aspiració a viure en llibertat està inscrita en el cor de l’home. La llibertat no s’entén com una absència de qualsevol llei moral que indique límits a la seua actuació. Tot ésser humà ha de reconèixer que no s’ha donat la vida a si mateix, per la qual cosa la seua actuació ha de partir de l’acceptació de la seua radical dependència de Déu i de la seua voluntat. A més, les persones ens realitzem en la relació amb els altres, amb la naturalesa i amb nosaltres mateixos. Tot això condiciona la nostra vida i ens ha de portar a pensar que la llibertat no consisteix en el dret a actuar al marge de tota exigència moral.
Aquest anhel únicament es garanteix si es respecten els drets humans, que són universals, inviolables i inseparables, i han de ser tutelats en el seu conjunt. Si no es respecten tots és que en realitat no es creu en ells. El primer que s’ha de salvaguardar absolutament, perquè és el fonament de tots els altres, és el dret a la vida des de la seua concepció fins a la seua conclusió natural. Quan la vida deixa de ser un valor absolut es posen en perill tots els altres drets. Per això, l’Església sempre ha ensenyat la il·licitud de tota forma d’avortament provocat i de l’eutanàsia.
El respecte a la llibertat de les persones, que és una obligació dels poders públics, es manifesta també en la defensa de la llibertat religiosa i de consciència. En l’ambient cultural en què vivim, on no es valora el fet religiós com un factor positiu per al desenvolupament de les persones i de la societat; en el que el principi que inspira moltes de les lleis que s’aproven és que tots hem de viure com si Déu no existís; i en el qual es tendeix a menystenir la fe, reduint-la a quelcom merament privat i negant la seua rellevància pública; molts poden pensar que estem davant un dret secundari. No obstant això, es tracta d’un dret fonamental perquè afecta al més profund de l’ésser humà que és la seua consciència. Per tant, la salvaguarda del dret a la llibertat religiosa i de consciència constitueix un indicador per a verificar el respecte als altres drets humans.
Molts entenen la llibertat religiosa en un sentit minimalista i la redueixen a una llibertat de culte. A més d’això, inclou altres aspectes: el dret a ordenar les pròpies decisions morals segons la veritat; el dels pares a educar els fills segons les pròpies conviccions religioses i el que comporta la vivència d’aquestes; el de les comunitats i grups a organitzar-se per a viure la pròpia religió. L’Estat pot regular el seu exercici, però hauria d’observar sempre alguns principis: evitar la discriminació dels ciutadans per motius religiosos i reconèixer el dret de les institucions a una vivència comunitària de la fe. S’ha de prohibir tot allò que, encara que estiga ordenat per preceptes religiosos, supose un atemptat a la dignitat i integritat de les persones o pose en perill les seues vides. En aquest cas la prohibició no es deu a motius religiosos, sinó al deure de les autoritats de garantir la dignitat humana.
