Data: 23 de gener de 2022
La coincidència en una mateixa jornada de les celebracions del Dia de la Paraula de Déu i el de l’Oració per la Unitat dels Cristians ens fa pensar en una gran paradoxa. Se suposa que la Paraula de Déu ens uneix i, no obstant això, històricament la separació de la Confessió Protestant es va produir, entre altres motius, reclamant el retorn a l’Escriptura. I no era que els catòlics haguessin deixat l’Escriptura, sinó que l’ús que en feien els protestants i la seva interpretació d’alguns passatges de la Bíblia era diferent.
Luter deia que la Paraula ens constituïa com a Església, és a dir, que el principi d’unitat de l’Església era la Paraula de Déu proclamada i creguda en una assemblea. Els catòlics dèiem i diem que el principi, l’origen i el fonament de la unitat de l’Església és l’Esperit Sant, l’amor de Déu compartit per la comunitat; que la Paraula de Déu és més que el llibre escrit i proclamat; i que aquest amor ens arriba també per altres vies, a més de l’Escriptura…
Segurament que la majoria dels nostres germans separats estarien bastant d’acord amb la doctrina catòlica. I també molts catòlics estan d’acord que tenim un dèficit de tracte amb la Paraula de Déu en l’Escriptura. En definitiva, ens falten precisament paraules, paraules de diàleg, paraules comunicadores, no sols d’idees, sinó també d’afecte i de proximitat.
És curiosa aquesta dada que se sent en els mitjans de comunicació. El confinament forçat per la pandèmia ha provocat en bastants casos serioses crisis matrimonials i familiars. La convivència obligada i persistent, la necessària conversa amb les mateixes persones durant llarg temps, com ha escrit algú, ha obligat a “despullar l’ànima”. I aquesta nuesa de l’ànima pot descobrir grans valors, però també no poques lletjors, que la vida quotidiana podria dissimular.
Déu ens va donar el do de la paraula, no sols per a transmetre idees o coneixements, sinó també per a poder-nos comunicar personalment. La primera conseqüència del pecat va ser Babel. Diem conseqüència, perquè Babel no era el pecat, sinó l’efecte que el pecat de l’entossudiment egoista introdueix en el món.
Hem redescobert el sentit profund de l’Escriptura quan hem aprofundit en el que significa que Déu s’ha revelat a la humanitat. Déu ens ha parlat i ho ha fet “de moltes maneres”, com diu la Carta als Hebreus (cf. Hb 1,1). Però mai no ha volgut només ensenyar una doctrina, ni un codi moral, ni una mera informació acadèmica… El que Déu ha volgut sempre és comunicar-se a si mateix per amor (per això al final dels temps ens ha parlat per mitjà del seu Fill, la Paraula). Les paraules escrites, en la Bíblia, no són sinó mitjans a través dels quals Déu es comunica ell mateix per amor.
En aquest sentit és veritat, en part, el que deia Luter. La Paraula de Déu continguda en l’Escriptura, proclamada i creguda, ens retorna la unitat, ens fa Església. Perquè la comunicació d’amor desencadena amor, en forma de relacions i vincles fraterns. La comunicació que estableix Déu amb nosaltres, per exemple mitjançant l’Escriptura, provoca comunió. Més encara, no hi ha comunió veritable a l’Església, si no té el seu origen en la comunicació de Déu. El problema és que no sempre l’hem escoltat.
