Data: 27 d’octubre de 2024
Gairebé de manera inconscient, quan arriben aquests dies, m’atreveixo a posar per escrit un breu comentari sobre la mort i el record dels nostres difunts. Són molts els qui van al cementiri i, davant la tomba dels seus éssers estimats, resen, recorden i agraeixen. És impressionant contemplar com famílies senceres guarden uns moments de silenci per netejar les làpides i posar unes flors i com s’omplen de cotxes els voltants d’aquests llocs sagrats on els difunts esperen la resurrecció. La Commemoració dels Fidels Difunts que se celebra cada dos de novembre ens recorda la nostra solidaritat amb tots aquells que han travessat el llindar de la mort i ens ofereix l’oportunitat de reflexionar sobre el sentit profund de la pròpia vida i la seva fi. Els cristians sabem la diferència que hi ha entre aquesta celebració i la del dia u, festivitat de Tots Sants, en la qual gaudim i ens alegrem de la glòria que ingents grups d’avantpassats nostres habiten la Casa del Pare. Experimentem l’alegria, d’una banda, en el primer dia, a la qual afegim la virtut de l’esperança en el segon gràcies a l’anhel del nostre cor perquè ja estiguin als braços de Déu. Per això li adrecem les nostres oracions. Tots dos sentiments s’uneixen en aquestes jornades que ens omplen de consol i ens recorden les paraules de Jesús sobre la seva mort i la seva resurrecció, que ens ajuden a acceptar la nostra mort i a confiar en la nostra resurrecció.
És cert que actualment tenim tendència a amagar la realitat de la mort. L’apartem dels nostres domicilis i preferim que els qui moren siguin atesos per empreses especialitzades. No volem que els nens i adolescents pateixin pels familiars que moren, però tampoc els proporcionem recursos per afrontar aquesta realitat ineludible. Ens fa por parlar de la mort o, almenys, ens incomoda, perquè ens obliga a afrontar la nostra pròpia finitud. Ens hem acostumat a modelar el cos humà amb innombrables procediments que allarguen l’eterna i bella joventut fugint de les arrugues i les limitacions de la vellesa. Sembla que molesta la contemplació dels cossos ancians. Segurament sempre ha estat així, diran els sociòlegs, i no hi ha cap dubte que en totes les èpoques hi ha hagut un temor reverencial davant la mort. Els llibres en són testimonis privilegiats en cada període perquè ens descriuen les tradicions funeràries i les atencions dels últims dies a l’ésser humà. En el passat i, sobretot, en el present, perquè ens afecta de ple, busquem una resposta a la condició mortal.
La resposta cristiana ens l’ofereix Jesucrist. Les seves paraules i els seus gestos són un camí segur per a la nostra vida. Acudim a Ell quan arriben dificultats i quan gaudim d’alguna mena de felicitat personal, familiar o professional. Per descomptat, tenim confiança davant les preguntes radicals sobre el sentit de la vida present i futura. Quan anem als funerals llegim o sentim que la mort no és el final de tot, i ho creiem i acceptem, perquè des de la visió de l’eternitat comprenem d’una altra manera millor les nostres relacions amb els altres i la condició antropològica del nostre ésser. I Jesucrist ens ho ensenya amb la pròpia experiència fins a la mort en creu, després de suportar els sofriments de la passió, fins a la Resurrecció.
La situació del creient el porta de manera indiscutible cap a l’oració, que el vincula amb el Senyor i l’anima a sol·licitar el millor per als difunts. Els qui durant aquests dies aneu al cementiri, reseu per ells i participeu de l’Eucaristia, misteri de la Mort i Resurrecció del Senyor, ja que és el més important que pot fer un cristià en aquestes jornades. I sempre.