Data: 4 de desembre de 2022
Benvolgudes i benvolguts, a casa seva li deien Maria, però Déu l’anomenava «la Plena de Gràcia». Així és com la saludà l’àngel de l’anunciació; com si en el món no n’hi hagués cap més. I és cert. Déu la necessitava, l’estimava amb bogeria i per això el que feu amb ella no ho feu amb ningú més: Li anticipà la gràcia del Calvari.
Nosaltres, un cop nascuts, entrem a formar part del poble de Déu pel baptisme. Ella ja hi nasqué, en aquest poble. Abans que Anna, la seva mare, digués al seu espòs: «Joaquim, em sembla que tindrem un fill», Déu ja se la mirava complagut.
És natural que fos així: Qui no lliuraria de tot mal la seva mare, si pogués. Déu podia i per això la salvà del pecat abans de caure-hi. Tot i així, fou una dona normal. Nasqué, es féu jove i bonica com les altres noies de Natzaret i, com les dones del seu poble, tenia el rostre colrat pel sol i les mans encetades de fer bugada sobre les pedres.
A Natzaret tothom, fins i tot Josep, li deien Maria. Déu, però, l’anomenava «la Plena de Gràcia». Aquest llenguatge no és un llenguatge de novel·la. És el llenguatge de la fe. Cal entrar en el món de la fe, de la resurrecció, per comprendre que les coses anessin així. A nosaltres, pel baptisme se’ns fa participar de la resurrecció de Crist. Maria portava a les venes la vida de la resurrecció des del primer instant.
Avui em plau recordar, ni que sigui amb unes ratlles, el primer gran nom de la literatura catalana, el beat Ramon Llull, que a l’Edat Mitjana parlava així de la plenitud de gràcia de Maria:
«Si la benaurada Verge no hagués estat disposada que el Fill de Déu assumís carn en ella, és a dir, que no estigués corrompuda, ni tingués cap pecat, actual o original, el Fill de Déu no hauria pogut assumir carn d’ella, car Déu i el pecat no poden coincidir en cap subjecte. I, com que l’assumpció de la carn, que Déu va assumir en la benaurada Verge, va ser en la grandesa de bonesa, poder, virtut i fi més gran que Déu pot assolir en una criatura, calia que de part del subjecte en el qual assumia la carn hi hagués la grandesa de poder, bonesa, virtut i fi més gran que pot haver-hi de part d’un pacient i un agent. Altrament, no hi hauria proporció entre Déu Fill i la benaurada Verge» (Enchiridion theologicum Lullianum, Beata Maria Virgo, 659).
Malgrat el pes del pecat amb la concupiscència que comporta, nosaltres, gràcies a la purificació baptismal, som també cridats a la santedat. I aquesta vocació la podem acomplir imitant Maria, aquella que fou «plena de Gràcia». Mirem de ser persones que diuen «sí» a Déu, obeint la seva voluntat que es concreta en la llibertat de l’Evangeli i se sintetitza en l’estimació. Un amor dirigit a Déu i als altres. Per això, en la festa de la Puríssima, recordem el càntic de lloança a Déu que trobem a l’inici de la Carta als Efesis i que, entre altres, afirma: «Déu ens escollí […] perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls per amor» (Ef 1,4-5).
