Data: 11 de juliol de 2021
No ens cansarem d’insistir que la nostra fe, la fe en Jesucrist, constitueix una aposta clara per l’ésser humà, la seva vida i la seva dignitat. I ho fem responent a aquesta crítica que, des del segle XVIII, s’està fent a l’Església, titllant-la d’obscurantista, repressora de tot allò humà, de la felicitat i del gaudi de la vida. Avui convé afirmar-ho una vegada més, en el context de les vacances, que solen ser invitació a gaudir en llibertat, de la possible sortida de la crisi epidèmica i havent escoltat la postura de l’Església enfront de la llei de l’eutanàsia. No es tracta d’oposar una força o entrar en discussió, sinó d’afirmar clarament, des de la nostra fe, les possibilitats i la vocació a la felicitat de la persona humana.
Què aporta la nostra fe a les possibilitats creadores humanes, per exemple a la bellesa de l’art humà, al pensament, a l’ètica, a l’alegria i al gaudi humà?
El passat 25 de març, Solemnitat de l’Anunciació del Senyor, el Papa va fer pública una Carta Apostòlica, que gairebé ha passat desapercebuda: Candor Lucis Aeternae. L’ocasió d’aquesta Carta és el 700è aniversari de la mort del gran poeta Dante Alighieri. El seu argument respon a una cosa que es va afirmant des dels primers segles de l’Església, que va ser centre de la Constitució del Vaticà II Gaudium et Spes i que, precisament a propòsit del poeta florentí, han subratllat els últims Papes, des de Lleó XIII a Benet XVI. És a dir, que Dante va deixar que la fe transformés i elevés el seu geni poètic fins a bastir un cant, una Comèdia, que, sent una obra mestra humana, anomenem “divina”. En ella, l’enginy humà resplendeix amb la llum “eterna” de la fe.
El papa Pau VI, amb tota intenció afirmava que, sent una obra d’art, el Poema és una font de riqueses espirituals a l’abast de tothom:
“És universal, en la seva gran amplitud abraça cel i terra, eternitat i temps, els misteris de Déu i les vicissituds humanes, la doctrina sagrada i la doctrina extreta de la llum de la raó, les dades de l’experiència personal i els records de la història… és el poema de la millora social en la conquesta d’una llibertat que és rescat de l’esclavitud del mal, i que ens condueix a trobar i estimar a Déu… Professant un humanisme, en el qual tots els valors humans (intel·lectuals, morals, afectius, culturals, civils) són reconeguts, exaltats; de manera que aquest reconeixement i honra es produeix mentre ell se submergeix en el diví. ¿De qui és la Divina Comèdia? Atesa la intenció de l’autor es podria considerar que és de la institució religiosa de la qual ell mateix se sentia membre actiu. Atesa l’obra en si, sens dubte és de la humanitat”.
Prenent un cafè davant la porta d’una catedral, rica en obres d’art, dialogava amb un jove arquitecte, que, pel que es veu, havia descobert noves idees sobre el sentit de l’art. L’art, tot art, deia ell, havia de ser considerat com a “bé del poble”, patrimoni de la societat, que havia de ser gestionat (apropiat) pel poder públic. Certament, com a obra d’art, que la humanitat ha produït, pertany a la humanitat. Però si l’obra d’art perd el seu sentit, el sentit que l’autor li va donar, perd la seva essència.
L’Església i la humanitat són coses diferents, però l’Església no s’entén fora de la humanitat; el que és d’ella, inclòs tot l’art i la bellesa que neix en ella per inspiració de l’Esperit, ho comparteix amb la humanitat. Més encara, vol servir la humanitat, donant a les obres humanes la lluentor i la resplendor de la llum de Déu.
