Data: 25 de juliol de 2021
De la mà de Dante Alighieri, ajudats pel suggeriment que ens fa el papa Francesc en la seva carta Candor Lucis Aeternae, anem descobrint que des de la fe cristiana allò humà és reafirmat en el seu autèntic valor. Però no només això, sinó que allò humà és portat a la seva plenitud.
El poeta ens porta al Paradís.
El Paradís, el cel, és considerat de vegades com el lloc de Déu i, per tant, se sol dir que és el lloc on allò humà no compta, com si la persona humana es dissolgués en Déu. I és tot el contrari. El Paradís de la Divina Comèdia és l’estat en el qual la persona humana és plenament ella mateixa.
D’una banda, tot allò humà que realitzem aquí a la terra, les opcions que fem cada dia en l’exercici de la nostra llibertat, té, per al creient, una dimensió eterna. Si aquestes opcions lliures estan fetes segons veritat; si, com hem vist en Dante, responen a una recerca de la felicitat, obrant el bé i gaudint de la bellesa, llavors podem pensar que la llibertat humana és un dels més grans dons que hem rebut de Déu creador. Diu la Carta del Papa:
Fins i tot els gestos quotidians i aparentment insignificants tenen un abast que va més enllà del temps, es projecten en la dimensió eterna. El do més gran que Déu ha donat a l’home perquè pugui aconseguir el seu destí final és precisament la llibertat, com afirma Beatriz: «do que Déu, en la seva liberalitat, / ens va fer en crear-nos, el que està amb la bondat / més conforme i el que més estima, / va ser el del lliure albir» (Paradís V, 19-22)
D’altra banda, tot el que és veritablement humà es troba en el Paradís ple de llum i de glòria. Això és el més important. Dante no té cap inconvenient a afirmar que els benaurats viuen en el cel “amb els seus propis cossos”. Això no ens ha d’estranyar. El cos humà de Crist ressuscitat era real. Sant Pau ens diu que serem ressuscitats amb un cos gloriós com el seu.
D’aquí ve que la carta del Papa afirmi:
La humanitat, en la seva realitat concreta, amb els gestos i les paraules quotidianes, amb la seva intel·ligència i els seus afectes, amb el cos i les emocions, és elevada a Déu, en qui troba la veritable felicitat i la realització plena i última, meta de tot el seu camí.
Aquest és un dels fonaments de la dignitat humana, segons la nostra fe. El cos físic, amb les seves capacitats, sa o malalt, i les seves febleses; la nostra psicologia, emocions, sentiments, temperament, caràcter, la nostra intel·ligència i els nostres afectes seran en el Paradís. No seran anul·lats, però sí transformats.
¿Què significa aquesta transformació? Molts han intentat posar-li un nom: divinització, transfiguració, glorificació… Sant Joan diu clarament que “encara no se’ns ha manifestat com serem. Sabem que, quan es manifesti, serem semblants a Ell, perquè el veurem tal com és” (1Jn 3,2).
Ser semblants a Déu no significa ser menys humà. Recordem que vam ser creats a imatge i semblança seva. El Paradís és la recuperació de la semblança amb Déu, com deien els Sants Pares. Si algú volgués esbrinar quina humanitat “s’assembla a Déu” no ha de fer més que mirar Jesús de Natzaret, que és el mateix Déu amb rostre plenament humà. Ell és certament la plenitud humana.
