Data: 30 de març de 2025
Estimats germans i germanes:
Aquest cap de setmana, Roma està acollint el Jubileu dels preveres instituïts com a Missioners de la Misericòrdia: ministres que representen al Sant Pare a través de la predicació, de la direcció espiritual i del sagrament de la reconciliació en la seva àrea i al país on es trobin, segons siguin requerits.
Déu, «que és ric en misericòrdia, ens ha estimat amb un amor tan gran que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres que érem morts pels nostres pecats» (Ef 2,4s): un do que suposa un repte, no solament per a aquests missioners del perdó, sinó per a cadascun dels cristians que donem vida a l’incommensurable Poble de Déu.
Amb el cor amarat de misericòrdia, afrontem un any amb un pensament constant, i és que Déu comprèn, atén i mai no es cansa de perdonar, com repeteix, una vegada i una altra, el papa Francesc. «Som nosaltres els que ens cansem de demanar perdó», recorda el Sant Pare, perquè Jesús «ens ofereix paraules d’amor i de misericòrdia que conviden a la conversió».
Déu habita en una llum inaccessible (cf. 1Tim 6,16) que només és possible veure-la si mirem amb els ulls del perdó. I si tots som fills, tots hem de canviar la mirada per a veure —i, per tant, actuar— amb una misericòrdia infinita que ho traspassa tot.
Revelada en Crist, «la veritat sobre Déu com a “Pare entranyable” (2Cor 1,3) ens permet veure’l especialment proper a l’home, sobretot quan sofreix, quan està amenaçat en el nucli mateix de la seva existència i de la seva dignitat», escriu el papa sant Joan Pau II en el número 2 de la seva carta encíclica Dives in misericòrdia. En Crist i per Crist, confessa, es fa també «particularment visible» Déu en la seva misericòrdia.
La compassió és l’encarnació més bella de Jesús de Natzaret, el mirall on tots hem de fixar les nostres vides per a omplir —de la seva presència consoladora— cada racó deshabitat, famolenc i solitari d’aquesta terra. Si la terra és plena del seu amor (cf. Sal 32), deixem-nos impregnar pel tresor que tanquen les seves mans i anem a explicar el que hem vist i sentit: que els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten i els pobres reben l’anunci de la bona nova (cf. Lc 7,22).
Tots, en algun moment de la nostra vida, som el fill pròdig que li demana al seu pare tornar a casa: per la dignitat com a fills i per la caritat del nostre Pare.
Avui, una vegada més, deixem enrere això que tant mal ens fa, aixequem-nos, anem al Pare i demanem-li ser un jornaler més a Casa seva. Perquè Ell esborra el passat i converteix el present en pur do, escrivint en el més profund de la nostra ànima: «Feliços els compassius: Déu se’n compadirà» (Mt 5,7).
