Data: 26 de juny de 2022
Benvolguts i benvolgudes, la fe és la virtut teologal que ens apropa al misteri de Déu fins a penetrar el profund dels seus designis: «En l’Evangeli es revela la justícia salvadora de Déu, en virtut de la fe i amb vista a la fe» (Rm 1,17), afirma sant Pau.
Però, què significa realment tenir fe? A voltes podem pensar que es tracta d’una activitat intel·lectual, una mena de veritat immutable que aprenem i memoritzem. La mentalitat bíblica, per contra, ens presenta la fe com una experiència personal, com un posar en pràctica el voler de Déu. Així ho subratllava el papa Benet XVI en l’Any de la Fe, ara farà deu anys: «La fe no és un simple assentiment intel·lectual de l’home a les veritats particulars sobre Déu; és un acte amb el qual em confio lliurement a un Déu que és Pare i que m’estima; és adhesió a un Tu que em dona esperança i confiança» (Audiència general, 24 d’octubre del 2012).
En el Nou Testament aquest tu és la persona de Jesucrist. I aquesta és precisament la gran novetat del cristianisme: posar la fe en “un rostre concret”, de manera que totes les nostres actituds i conviccions religioses es concentren en ell. No n’hi ha prou, per tant, a dir que tenim creences o que creiem que Jesús és el Fill de Déu i aturar-nos aquí. Cal descobrir la fe com una relació personal amb Jesús, com un viure en ell i per ell, com un enamorar-nos-hi. I gràcies als Evangelis podem impregnar-nos de la seva mentalitat i de la seva manera d’actuar.
Ara bé, la fe, que és un do de Déu, és també un treball nostre. Com ens hi podem obrir i predisposar? Molts personatges dels Evangelis, dels quals Jesús en lloa la fe, ens en donen la clau: els amics del paralític, la dona amb pèrdues de sang, Jaire, la cananea, el cec de Jericó… No són persones satisfetes d’elles mateixes, pendents de les seves qualitats. Més aviat són homes i dones necessitats de salut i guarició, de compassió i tendresa; tots ells descobreixen en Jesús l’atractiu d’una humanitat centrada en l’altre, orientada al bé i a l’amor.
Nosaltres, com ells, des de la nostra indigència, ens obrim a l’amor compassiu de Jesús. I llavors ell ens pregunta, com va fer-ho als dos cecs que li demanaven guarició: «¿Creieu que ho puc fer, això?» I amb ells, podem respondre: «Sí que ho creiem, Senyor» (Mt 9,28).
La fe, per tant, és una pregària, una contemplació. És dir a Jesús que sí, que creiem que ens pot guarir i renovar. Nosaltres a ell li oferim el nostre no res, els signes pobres que embolcallen la nostra vida, i ell, en bescanvi, se’ns dona totalment a cadascun de nosaltres, fent-nos partícips de la força i saviesa del seu Esperit Sant i fills del seu Pare, que també és el nostre. A Jesús li oferim la nostra indigència i pobresa, però, fixem-nos-hi, li oferim també el desig ferm de rebre-ho tot d’ell. Per això, l’autosuficiència, l’orgull, l’anhel de poder i vanaglòria són a les antípodes de la fe.
Com li agrada, a Jesús, que confiem en ell, que visquem segurs del seu amor. Llavors descobrirem que sempre està trucant a les nostres portes per convidar-nos a la intimitat del seu sopar, el banquet del Regne.
Ben vostre,
