Data: 16 de maig de 2021
La cultura actual es caracteritza per una gran confiança en la ciència. Els avanços en el coneixement de la realitat que ens envolta susciten en nosaltres un sentiment de seguretat en molts àmbits, com la salut o la capacitat de reacció davant situacions inesperades. Quan parlem de ciència ens referim a un coneixement del món i de les lleis que el regeixen que és font de progrés per a la humanitat. El desenvolupament de les ciències naturals i les seues aplicacions en la medicina i en altres àmbits de la vida han possibilitat un nivell de benestar que era impensable en altres moments de la història. Fins i tot en una situació tan imprevisible com la que estem vivint, no s’ha perdut la confiança en la ciència.
Entre els dons de l’Esperit Sant s’esmenta també el do de ciència. D’aquest cal afirmar el mateix que hem dit dels de saviesa i d’intel·ligència: no estem davant una qualitat que tenen unes poques persones, sinó davant un do que l’Esperit Sant vessa sobre tots els batejats. Per això no l’hem de confondre amb la ciència tal com l’entenem en el llenguatge ordinari. No obstant això, en el coneixement científic hi ha un element que ens pot ajudar a entendre en què consisteix aquest do de l’Esperit. La ciència naix d’una manera de situar-se davant la realitat: els científics no es conformen amb la immediatesa del que veuen, sinó que es pregunten per les causes del que succeeix. És aquesta actitud la que els porta a aprofundir en el coneixement del món, a descobrir relacions entre els fenòmens, a indagar les causes dels esdeveniments i a formular lleis que permeten entendre’ls. La ciència suposa una mirada de la realitat que va més enllà de la superficialitat dels fenòmens.
Si pensem en les persones que coneixem, també podem distingir dos tipus de coneixement. D’algunes sabem moltes coses, però no les coneixem perquè no hem tingut cap relació amb elles. Per a conèixer a algú és necessari entrar en el seu interior mitjançant un contacte personal. És llavors quan comprenem els seus sentiments, reaccions i manera de pensar. En el fons ningú coneix millor a l’altre que l’amic.
En el coneixement de la fe pot ocórrer una cosa semblant. En els evangelis se’ns narra que Jesús va predicar en la sinagoga de Natzaret al començament del seu ministeri públic. Els seus paisans, en sentir-lo, van reaccionar amb estranyesa: “D’on li ve tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans? Aquest, ¿no és el fuster, el fill de María i germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seues germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres?” (Mc 6, 2-5). Ho sabien tot sobre Jesús però, en el fons, no el coneixien.
En la vida cristiana ens pot ocórrer el mateix: es poden saber moltes coses i ser un gran teòleg, però això no és el do de ciència. Mitjançant aquest do l’Esperit concedeix als qui perseveren en la vida de la gràcia i creixen dia a dia en l’amistat amb Déu, un coneixement intern de les realitats de la fe. El més necessari per al do de ciència és ser amic de Déu. Per això un cristià tindrà el do de ciència, no únicament si sap moltes coses, sinó si la seua fe està alimentada per l’amor a Déu que creix en l’oració.
