Data: 10 de maig de 2020
En la celebració de l’Eucaristia dels diumenges del temps de Pasqua que precedeixen a la solemnitat de l’Ascensió del Senyor, escoltem cada any alguns fragments del Discurs de comiat que Jesús va dirigir als seus deixebles durant l’última Cena, i que ens ha transmès l’evangelista sant Joan. Són unes paraules que en l’estructura cronològica de l’Evangeli estan pronunciades abans de la passió i constitueixen una exhortació perquè en el moment de la prova no deixen de confiar en Déu i en el mateix Jesús. No obstant això, cal no oblidar que la redacció del text és posterior a la resurrecció, quan els apòstols ja han entès plenament el sentit d’aquestes paraules del Mestre i de la seua mort. Per a ells la creu no era ja el final dramàtic de la vida del Senyor, sinó que la veien com l’anada al Pare, al lloc on vol portar-nos també a nosaltres. Aquestes paraules, escoltades en el temps pasqual són una invitació a mirar la seua vida, no des de la perspectiva de la immediatesa dels esdeveniments dramàtics de la Creu, sinó des de la mirada esperançada de la Resurrecció. Només ella ens dóna la llum per a entendre el conjunt del camí de Jesús.
Jesús comença el seu discurs exhortant als deixebles a creure per no perdre la pau: “que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi” (Jn 14, 1). Aquesta invitació també va dirigida als creients de tots els temps, perquè ens dóna el criteri fonamental per discernir la profunditat de la nostra vida cristiana. En la nostra història personal experimentem situacions que posen a prova la fe, que ens poden portar a desconfiar de Déu i a què es torbe el nostre cor. Si en aquests moments perdem la pau tal vegada es deu a què en les dificultats ens tanquem en nosaltres mateixos i apartem la mirada de la meta a la qual Crist ens vol portar i que il•lumina tota la vida: “us prendré a casa meua, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic” (Jn 14, 3).
Jesús ens convida també a no allunyar-nos del camí que ens condueix a aquesta meta, que no és un altre que la seua pròpia persona: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare sinó hi va per mi” (Jn 14, 6). El Senyor no s’ha acontentat a revelar-nos la meta a què ens vol conduir, sinó que ens ha indicat també la manera d’arribar, que no és altra que compartir la seua mateixa vida. Ell mateix, que ens ofereix la seua amistat i vol portar-nos on Ell ha anat, s’ha fet camí perquè arribem més fàcilment a Déu. Si en les dificultats sentim que es torba el nostre cor tal vegada ens haurem de preguntar si no hem apartat la mirada de l’únic camí que ens pot portar a la vertadera vida.
Enguany estem celebrant la Pasqua en unes circumstàncies excepcionals, desconegudes per a la nostra generació. Moltes conquestes de la civilització del progrés, de la ciència i de la tècnica s’han esvaït. Sobtadament hem experimentat la fragilitat i el temor s’ha instal•lat en el cor de moltes persones. Que la celebració de la Pasqua ens porte a valorar els esdeveniments de tal manera que no perdem la pau que ens dóna Crist ressuscitat.
